Foto: Dyu – Ha
És això, és la llum de les vuit del vespre. Fa poc del canvi de pis, i tenim les parets encara lliures de quadres i prestatgeries. Tampoc cap rellotge penjat, d’una banda, perquè encara no li sabíem el lloc exacte, i de l’altra, perquè fins ara no havíem trobat temps per penjar res.
Però cada dia reconec les vuit del vespre. I no és només pels aplaudiments, que també. Sinó perquè a les vuit del vespre, l’espai s’omple d’una llum daurada que arriba fins la cuina i pel passadís s’hi veuen partícules aèries brillants, com pols de fada escampada per tota la casa. És aquella llum que queda bé a totes les fotografies, aquella que eleva la bellesa de cada racó o de cadascú de nosaltres i n’atrapa allò màgic.
Cada dia, en aquesta hora, el pis es converteix en l’escenari perfecte perquè pugui passar alguna cosa meravellosa, quasi fantàstica. Que de dins d’un armari, d’entre una muntanya de peluixos amb ulls grans i brillants, n’aparegui un extraterrestre amb la punta del dit índex il·luminada, o que les parets del menjador de casa s’eixamplin i es converteixi en un saló amb Fred Astaire i Ginger Rogers ballant-hi frenèticament, esquivant el sofà i fent saltironets damunt la taula. Per uns instants, imagino amb una nitidesa inimaginable que allò més irreal és real. No passa, és clar. Ni E.T. apareix enlloc, ni tinc ballarins per casa.
Els aplaudiments dels altres ens conviden a sortit al balcó i ens afegim a aquesta nova rutina familiar, i no saps si tots aplaudim el mateix, als que treballen i s’hi juguen la vida, als fills petits confinats des de fa tants dies, o potser a nosaltres mateixos per espantar la por. Per uns instants, imagino amb una nitidesa inimaginable que, així de cop, arriba la fi de la pandèmia mundial, o la descoberta miraculosa de la vacuna. No passa, és clar.
I fins que no s’acaba aquella llum que m’atrapa no entro a casa, i avui dic als nens que posin tres plats més a taula, per si per casualitat aquest vespre seuen a sopar el Fred, la Ginger i l’E.T.
