L’escriptor Josep Vallverdú (Lleida, 1923) farà 100 anys aquest juliol. Amb més de dos-cents llibres publicats, entre els quals trobem En Roc drapaire i Rovelló, m’explica que cada dia escriu, dibuixa i passeja. Arribo a casa seva, a Balaguer, on demano si podem estar sols. Avui, a Artesans del temps, la secció que fem amb Gramona, soc davant d’un home espavilat, discret i eixerit que és a punt d’arribar al segle de vida. “¿Saps que les dones de pèl vermell i amb pigues m’agraden molt? La meva primera dona tenia el cabell de color coure fosc.”
¿Què és important quan tens 99 anys?
Observar la vida amb suficient penetració per no tenir consciència que ets vell. Més aviat com si fossis una persona de mitjana edat. I intentar veure allò bo i dolent, perquè quan ets molt jove ho veus d’una manera i quan ets molt vell suposo que també, perquè no tinc consciència de ser molt vell. Bé, això és una supèrbia, en fi, ho veus d’una altra manera, sobretot, intentant trobar el valor just de les coses.
La meva àvia té vuitanta anys i em deia: “No m’ho acabo de creure, és com si encara en tingués cinquanta”.
Hi ha homes que es jubilen, agafen un bastó, seuen en un banc, xerren i se’n van a dinar. Coneixia un director de banc que, quan es va jubilar, la dona i la filla l’havien de treure de casa: “Ves a distreure’t”, i no se sabia distreure: es va morir en qüestió de mesos. N’hi ha que diuen: “Tant és, estic jubilat”. No: no s’està mai jubilat. La meva activitat com a creador no para. ¿Qui li deia al senyor Picasso que es jubilés?
Aleshores, ¿sentir-se vell vol dir no tenir una il·lusió per viure?
Sí. Caminant pel carrer, me’n surto força bé; però baixo les escales com un ninot desmanegat. Soc vell físicament; mentalment, no.
És la diferència entre el físic i l’interior. Veig nois de vint anys que és com si estiguessin jubilats de tot.
Sí, hi ha persones que sempre són joves d’esperit. Amb la Isabel, la del primer matrimoni, vam conviure seixanta anys. Hi va haver un moment que va agafar tots els mals del món i va morir als quatre dies d’hospital. Immediatament vaig dir que no volia estar sol. Això només ho pot dir algú que no tingui por que li diguin que està malament del cap o que només esperava que es morís la dona per anar-se’n amb una altra. No: jo volia trobar companyia una altra vegada, perquè el cor és sempre jove. Tenim una capacitat gran d’estimar: es pot morir la persona que estimes i que tu vulguis seguir estimant. Als 89 anys em vaig tornar a enamorar i em vaig casar amb l’Antonieta.
¿Com va ser?
Molt senzill: l’any 1956 vaig venir a l’Institut de Balaguer de professor, amb la meva primera dona, la Isabel. Amb l’Antonieta, que era molt activa amb el català, i el seu primer marit, el Jordi Teresam, ens vam fer molt amics: anàvem a dinar a casa seva i ells a la nostra. L’Antonieta era d’aquelles persones que són més que amics. Es va casar per segon cop amb el científic Oró, es va quedar vídua i va continuar vivint a Barcelona, on anava al cineclub, al Liceu. Quan va morir la Isabel, li van fer dos homenatges: un a l’Espluga i un a Lleida. I als dos homenatges va venir l’Antonieta. Al segon no tenia cotxe, es va quedar a dormir a casa, i li vaig dir: “Escolta, ¿vols anar a un hotel?” I em va dir: “No siguis ximplet, tota la vida he dormit a casa teva”. I l’endemà ella no tenia cotxe fins a la tarda, vam fer una excursió fins a Santes Creus per distreure’ns i jo ja tenia una mica al cap la idea, que se m’havia anat cristal·litzant, però no sabia com parlar-hi. Pensava: “Aquesta dona dirà que soc ximplet”. I finalment li vaig dir: “¿Què li semblaria si al cap d’un temps poguéssim fer una convivència?”. I em va dir: “No és cap bogeria, però m’ho haig de pensar”. Era una resposta quasi positiva, em vaig posar molt content. Aleshores se’n va anar a Barcelona, i no em va quedar més remei que escriure-li cartes.
¿Què deien aquestes cartes?
Són les cartes del soldat a la nòvia: fins a seixanta-dues, n’hi vaig enviar. Li posava exemples de la Bíblia, del Càntic dels càntics: “Mira com expressen els sentiments”. El que jo no sabia expressar-li l’hi deia a través de grans autors.
¿Què sentia, ben bé?
Estava convençut que aquesta noia em convenia espiritualment. L’Antonieta no ha tingut estudis, perquè pertany a una burgesia que els pares feien estudiar els nois però les filles no. I va anar a les monges i va anar a cosir, sap brodar molt bé. M’anava molt bé un esperit molt alegre, que sempre veu el cantó bo de les coses, i que al mateix temps té una gran capacitat d’estimar. Són coses que no es diuen però s’endevinen: hi ha persones que tenen capacitat d’estimar i d’altres que no. I portem deu anys de matrimoni, i aquesta edat és com si en portéssim vint. Ens diuen la parelleta. I ara que he fet dues caigudes d’hospital, sempre em vol acompanyar.
Ahir explicava al meu germà gran que, mentre cada dia veig gent desganada, vostè es va enamorar als 89 anys.
Jo no tinc desgana per res. I l’amor és possible als 50 anys, als 89 i als 100. Aquí a Balaguer hi ha una residència on persones de 90 anys s’han casat: si algú no està malalt i es pot valdre, ¿per què no? O encara que no es pogués valdre, també: l’amor és espiritual.
Al final, més que l’edat, l’important és què fas amb el temps que tens, ¿oi?
A vegades em fan les preguntes estúpides: “Escolta, ¿com s’hi arriba a aquesta edat?”. Josep Pla deia que l’home arriba a vell per pura i pelada casualitat. I el Gaziel, que va ser amic meu, em deia: “Escolta, Vallverdú, a la vida quan som joves ens fem un projecte: vull arribar a aquella meta, i quan som vells, el vint per cent del que ens havíem proposat ho hem aconseguit pel nostre esforç, i el vuitanta, és obra de l’atzar”. L’atzar domina les nostres vides. Quan mires enrere, ho veus.
Hi ha la falsa idea que podem controlar les coses.
Josep Pla deia que la vida és un seguit de garrotades amb una estona de descans. Has d’estar preparat perquè vinguin mal dades, però mentre tinguis una estona bona, l’has d’aprofitar bé: això et reforçarà l’esperit per afrontar les dificultats. Amb la Isabel vam tenir un fill, l’Eloi, que va néixer amb disminució, i està en un centre de Lleida. No té cap defecte físic però té oligofrènia: el cervell no se li ha desenvolupat prou. La seva mare va dir: “D’aquest nen en faré una persona”, i s’hi va posar. Jo, tot i estimar-lo molt, no hauria tingut la paciència d’ella. Però aquell nen va caminar i vam veure que tenia mancances però que tenia també esclats d’intel·ligència. I vam aprofitar-los per intentar que llegís: llegeix com un locutor de ràdio. Quan deien missa, qui llegia les epístoles era l’Eloi, i a les senyores els queien les llàgrimes dels ulls. Escriu sense fer faltes en català i castellà. Ara bé, no pots deixar-lo sol pel carrer, perquè és una ànima innocent. Això m’ha ensenyat que, encara que jo sigui molt gran, tota la vida hi haurà una persona que dependrà de mi. Li vaig dir: “Tu i jo estem fent una cursa, ¿i si un dia arribem al final agafats de la mà i s’acaba?” Ara té 70 anys, i està molt bé, parlem per telèfon i em demana un conte cada setmana.
¿Com és el d’aquesta setmana?
És una dona que té una gallina que no s’aparta mai del mas: si ve un gos a bordar, s’amaga a l’entrada. Un dia la gallina desapareix. I la dona sospita que li han robat. Avisa els agents rurals, que diuen: “Això no és feina nostra, però sí que hem vist un individu una mica raro, ho direm als mossos d’esquadra”. Mentrestant, l’individu que ha robat la gallina arriba a la vora d’un riu, obre el sac per veure si la gallina és prou grassa per revendre-la als mercats, i se li escapa, es tira al riu, amb el cap fora l’aigua, i el corrent se l’endú. Troba una pedra plana, surt de l’aigua, però està perduda. Mentrestant, els mossos troben el lladre, que diu que no ha robat la gallina. Obren el sac, veuen que és ple de plomes. I la gallina, caminant caminant caminant, arriba al mas. Acaba bé: els dolents perden, els bons guanyen.
Que bonic, que feu això per telèfon.
Sí, tinc un munt de contes. Una de les coses que procuro més és no perdre la serenitat, perquè és terrible: les vegades que t’has enfadat indegudament. Que lleig, has cridat. Amb la Isabel vam conviure seixanta anys, i a vegades a l’hora de dinar discutíem, i encara que fos només dir “No dona, no”, l’Eloi notava l’electricitat i se n’anava de la taula.
Al principi li he preguntat què és important. ¿Què em diria que no ho és?
Tothom té una mica de vanitat, i s’ha de saber amagar perquè és molt lletja. Moltes vegades no serveix de res, perquè satisfà un moment un ego, que en el fons és més profund. La vanitat és molt superficial, i tots hi hem accedit, però vaig molt en compte.
¿I com la vigila?
Autovigilant-me, soc molt més autocontrolat que no semblo. Molt. M’observo a mi mateix per corregir-me. Em dic: “Aquí he volgut fer massa el simpàtic”.
Deia que de petit tenia un hort.
Tenia la vida dividida en dos períodes: a l’hivern era a Lleida, amb la mare, el pare i la meva germana petita. I a l’estiu el meu padrí em reclamava a Sant Martí de Maldà, on tenia un hort.
¿Què s’hi feia?
Enciams, tomateres, mongeta tendra, cols, patata. Pruneres, una figuera. I un dia, quan tenia quatre anys, ell plantava patates, i vaig dir: “Oh, quin bé de déu de patates”. No vaig dir “quin munt de patates”. Això és la prova que havia sentit l’expressió, i que de ben petit ja tenia un instint de llenguatge.
Tenir cura d’un hort et deu ensenyar moltes coses.
T’ensenya l’espera. L’hort és paciència. No pots avançar les coses: avancen soles. Si els ametllers floreixen massa aviat, una gelada els pot matar. S’ha de tenir calma, amb els anys n’aprens. Escrius un llibre i dius: “Ara el deixo reposar”. Al cap de dues setmanes ho revises i dius: “Sí que es pot aprofitar, però hi he de posar més nervi”.
Ha publicat moltíssim: més de dos-cents llibres.
Sí, i la quantitat de llibres descatalogats és immensa. De juvenils n’hi deu haver deu que es reediten, cinc que bastant, i després el Rovelló i En Roc drapaire. És més important tenir una sèrie de quasi best-sellers que no un best.
¿Quina relació té amb la mort? Veig gent més jove que es preocupa. I penso: estàs avançant la catàstrofe i no saps quan passarà.
Tinc un col·lega que m’ho diu, que m’hauria pogut morir d’adolescent, però no, encara soc viu. Fa tres anys vaig fer el testament, vaig deixar tot lo de l’Eloi ben arreglat. No tinc patrimoni de res: vaig vendre totes les terres que tenia i la casa. El pis és de l’Antonieta. No tinc res: quatre euros al banc. La mort no em preocupa gens. Però quan et dic gens, és gens. Això sí: no desitjaria haver de viure amb una dependència total. Però sí que vull viure les coses tal com vinguin.
Al final és ser conscient que ara ets viu, i després ves a saber.
Sí, perquè l’Oró es va morir intentant desxifrar l’origen de la vida. De petit es feia telescopis i no feia res més que mirar les estrelles, i de gran va estar a la NASA, i a Lleida, en un petit museu, tenim pedres de la lluna. Un dia li vaig dir: “Explica’m això de l’origen de la vida”. I em va dir: “Entre tu i jo, dona’m una molècula d’hidrogen i et fabricaré l’univers, ara: no em diguis d’on ve l’hidrogen”. Sempre hi ha un misteri.
¿Com és un dia seu?
Una mica d’escriure, dibuixar, i anar de passeig: un parell o tres de quilòmetres diaris. M’ho passo molt bé per ara. Tinc un equilibri bastant ben aconseguit, amb algun sobresalt. Vaig sortir per caminar i em vaig petar de cap, i no em vaig trencar res, però vaig seure, la sang em regalimava, estava en una zona de xalets d’on no sortia ningú, i com un cuc em vaig posar al mig del carrer, va parar un cotxe i van avisar. I a partir d’aleshores l’Antonieta em va comprar un bastó.
A “Atresorat silenci” escriu: «En remenar el munt de cartolines, / inesperadament surt el retrat / d’un membre de la família. / Llavors el temps fa un bot enrere». ¿Quina relació té amb la memòria?
Tinc una memòria que diuen que és prodigiosa. Quan tenia tretze anys va començar la guerra. El meu cosí va anar al front i estava content perquè el van posar a comunicacions. El primer dia truquen al telèfon, l’agafa i mor electrocutat: un cable d’alta tensió havia caigut damunt de la línia telefònica. Després, uns sindicalistes que havien matat a trets estaven estesos a la gasolinera. I amb un company, per curiositat, els vam anar a veure. T’hi acostumes. Al bombardeig de Lleida em va venir a buscar el pare, i pel carrer veies morts. Quan hi ha una explosió tothom perd les sabates, i els peus dels morts són molt grossos.
Ho ha vist tot.
Sí, de tots colors: seria un pam més alt si als quinze anys hagués pogut menjar. La mare la va matar el Franco, perquè a la guerra va passar moltes privacions, i a la postguerra, quan començava a respirar una mica, ja estava espatllada del fetge, dels pulmons, i va morir a quaranta-quatre anys. Jo en tenia divuit, i era la dona que estimava. La tinc morta dibuixada per mi. A vegades se m’esborra la imatge, però la veu de la mare encara la sento.
¿I què li diu?
Nen, que és l’hora de berenar!
¿I què vol dir que la té dibuixada?
L’any 42, quan va morir, no teníem màquines fotogràfiques. Em vaig tancar a l’habitació amb la mare morta, vaig agafar un pinzell i la vaig dibuixar. Com un homenatge i un record. Dues hores. Va ser la conversa més llarga que hi havia tingut mai. He tingut experiències de tota mena, tu.
¿Els diners són importants?
Són necessaris per viure. Ara, segons el que entenguis per viure: pot ser que siguin necessaris per sobreviure, per viure modestament, o per acumular-ne molts. No he fet diners amb els llibres. El Pedrolo em deia que s’han de tenir uns seixanta llibres de venda normal per viure de la literatura. Hi ha un racó per si un dia tens una necessitat de salut, però no hi pateixo. En tot cas, els diners s’han d’aprofitar en vida.
Hi ha molts patiments que té la gent que vostè no els té, ¿oi?
Escolta, és que hi ha gent que patiria perquè a la llibreta té un saldo de 40.000 euros. I el que només en té mil, ¿què? El diner és important perquè has de menjar i t’has de vestir. Aquest hivern l’Antonieta m’ha comprat una jaqueta molt maca, però jo ja hauria aprofitat la de l’any passat, que estava molt bé, però l’ha donat a Càritas, jo no ho hauria fet.
¿Què queda, al final?
Que estiguis bé. A “L’armari dels dies” dic que tenia un armari on posava premis: “fill il·lustre”, “fill adoptiu”. I hi va haver un moment que no hi cabien, i en canvi em creixien els afectes dels altres: cada vegada eren més vius. I havia d’anar traient les medalles, les vanitats, per deixar-hi, només, afectes i esperances. I això és ara la meva vida. Si em pregunten: “Què esperes: que et toqui la rifa?” No, espero un altre afecte.
Artesans del temps és una secció feta amb Gramona, un celler que cuida, sense presses, el procés d’elaboració de cadascun dels seus vins, cercant sempre l’excel·lència i el màxim respecte per l’entorn.
13
2
