Una casa pròpia a Mango Street

Ignorar el meu pare em fa sentir mala filla, però em sento pitjor quan no escric

“Que quan te’n vagis, recorda’t sempre de tornar, pels altres. És un cercle, ho entens? Sempre seràs l’Esperanza. Sempre seràs Mango Street. No pots esborrar el que saps. No pots esborrar qui ets.” Ho escriu Sandra Cisneros a La casa de Mango Street (L’Altra Tribu, traducció de Míriam Cano), tot un clàssic contemporani de la literatura xicana, una novel·la construïda a partir de relats on escriu la història i els anhels de l’Esperanza, una adolescent que lluitarà per empoderar-se i per la llibertat de triar el seu propi futur des del barri hispà de Chicago on ha anat a viure amb els seus pares.

Llegim dos fragments de la introducció de La casa de Mango Street, on Sandra Cisneros explica com i en quines condicions va escriure els relats que integren la novel·la, de la necessitat i ús d’un espai propi i de la relació que mantenia amb altres escriptors, amb qui compartia la convicció que el seu art havia de servir per ajudar les seves comunitats.
 

Foto: Catorze



La dona que un dia vaig ser va escriure els tres primers relats de La casa en un cap de setmana a Iowa. Però com que no feia el seminari de ficció, no podien comptar per al meu treball final de màster. No vaig discutir; el director de tesi em recordava massa el meu pare. Vaig treballar a banda en aquests petits relats, per plaer, quan no escrivia poemes per completar crèdits. Els compartia amb amics, com la poeta Joy Harjo, que també s’ho estava passant malament als seminaris de poesia, i l’escriptor Dennis Mathis, que era d’un petit poble d’Illinois però tenia una biblioteca de llibres de butxaca d’arreu del món.

Els relats molt molt curts estaven de moda en aquells temps, als anys setanta. En Dennis em va parlar del japonès guanyador del Nobel, Kawabata, i dels seus contes minimalistes, «que cabien al palmell de la mà». Fèiem truites per dinar i llegíem contes de García Márquez i de Heinrich Böll en veu alta. Tots dos preferíem els escriptors experimentals —tots homes, aleshores, llevat de la Grace Paley—, rebels com nosaltres mateixos. En Dennis va acabar sent un editor de per vida, un aliat, i la veu a l’altra banda del telèfon quan un dels dos es desanimava.

La noia de la foto agafa com a model per al llibre que està escrivint El hacedor, de Jorge Luis Borges, un escriptor que ha llegit des de l’institut, fragments de contes en què ressonen Hans Christian Andersen, o Ovidi, o entrades de l’enciclopèdia. Vol escriure relats que no tinguin en compte les fronteres entre gèneres, mig escrits mig parlats, entre l’alta literatura i els rodolins de llar d’infants, entre Nova York i el poble imaginari de Macondo, entre els Estats Units i Mèxic. Naturalment, vol que els escriptors que admira respectin la seva feina, però també vol que la gent que no acostuma a llegir llibres gaudeixi amb aquests contes. No vol escriure un llibre que un lector no entengui i que li faci vergonya no haver entès.

Creu que els contes van sobre la bellesa. La bellesa existeix perquè qualsevol pugui admirar-la, com un ramat de núvols pasturant damunt nostre. Creu que la gent que està massa enfeinada guanyant-se la vida es mereixen petites històries boniques, perquè no tenen gaire temps i, sovint, estan cansats. Té un llibre al cap que es pugui obrir per qualsevol pàgina i, tot i així, el lector que no sàpiga què hi ha passat abans o després, el pugui seguir.

Experimenta, creant un text que sigui breu i flexible com la poesia, trencant frases i convertint-les en fragments perquè així el lector pugui fer una pausa, fent que cada frase estigui al seu servei i no al contrari, desterrant les cometes per agilitzar la tipografia i fer que la pàgina sigui el més clara i llegible possible, per tal que les frases esdevinguin dòcils com branques i puguin ser llegides de més d’una manera.

De tant en tant, els caps de setmana, la dona que un dia vaig ser surt per trobar-se amb altres escriptors. De vegades convido aquests amics a venir al meu pis per treballar plegats en allò que estem escrivint. Venim de comunitats de blancs, negres i llatins. Som homes i som dones. Compartim la convicció que el nostre art ha de servir per ajudar les nostres comunitats. Publiquem una antologia plegats —Emergency Tacos— perquè sempre acabem les nostres trobades de matinada a la mateixa taquería de Belmont Avenue, que obre vint-i-quatre hores, com una versió multicultural del quadre Nighthawks de Hopper. Els escriptors d’Emergency Tacos organitzem esdeveniments artístics un cop al mes al pis del meu germà Keek —Galeria Quique—. Ho fem sense capital, més enllà del nostre temps preuat. Ho fem perquè el món en què vivim és una casa en flames i la gent que ens estimem crema.

La noia de la foto es lleva al matí per anar a la feina que li paga el lloguer del seu pis de Paulina Street. Fa de mestra en una escola de Pilsen, el barri on havia viscut la seva mare, al sud de Chicago, un barri mexicà on els lloguers són barats i massa famílies hi viuen amuntegades. Ni els propietaris ni l’ajuntament es fan responsables de les rates, de les escombraries que molt sovint no es recullen, dels porxos que cauen, dels pisos sense sortides d’incendi, fins que passa una desgràcia i mor força gent. Aleshores investiguen una temporada, però els problemes continuen fins a la mort següent, la investigació següent, el següent capítol d’oblit.

La noia treballa amb estudiants que van deixar l’institut però han decidit tornar a intentar treure’s el títol. Dels seus estudiants, n’aprèn que tenen vides més difícils de les que la imaginació d’un narrador podria inventar-se. La seva vida ha estat còmoda i privilegiada, comparada amb les d’ells. No es va haver de preocupar mai d’alimentar els seus nadons abans d’anar a classe. No va tenir mai un pare o un xicot que li peguessin a la nit i la deixessin plena de blaus l’endemà al matí. No va haver de pensar mai un camí alternatiu per evitar les bandes als passadissos de l’escola. Els seus pares no li van demanar mai que deixés els estudis per ajudar-los a guanyar diners.

Com pot canviar el món, l’art? Això mai no s’ho van qüestionar, a Iowa. Havia d’estar ensenyant poesia a aquells alumnes, quan el que de debò els calia era aprendre a defensar-se d’algú que els pegués? Podien unes memòries de Malcolm X o una novel·la de García Márquez salvar-los dels embats quotidians? I què me’n dieu d’aquells que tenen uns problemes d’aprenentatge tan grans que són incapaços de llegir un llibre del Dr. Seuss, però poden enfilar, de viva veu, una història tan meravellosa que li venen ganes de prendre notes. Hauria de deixar d’escriure i estudiar alguna cosa útil, com ara medicina? Com pot ensenyar els seus alumnes a fer-se càrrec del seu propi destí? Se’ls estima, aquests nois. Què hauria d’estar fent per salvar-los la vida?

La feina de mestra de la noia la porta a la següent i, ara, fa de consellera/ seleccionadora a la seva alma mater, la Loyola University, al nord, a Rogers Park. Tinc assegurança mèdica. Ja no m’enduc feina a casa. Plego a les cinc. Ara tinc les tardes lliures per treballar en les meves coses. Em sento com una escriptora de debò.

A la universitat treballo en un programa que ja no existeix, el Programa d’Oportunitats Educatives, que ajuda els estudiants «desfavorits». Va amb els meus principis i encara puc ajudar els alumnes de les meves feines anteriors. Però quan accepten la meva alumna més brillant, es matricula i ho deixa estar després del primer semestre, m’ensorro de tristesa i d’esgotament damunt la meva taula i em sento com si jo també ho estigués deixant estar.

Escric sobre els meus alumnes perquè no sé què més fer amb les seves històries. Escriure-les m’ajuda a dormir.

Els caps de setmana, si puc esquivar la culpa i evitar les demandes del meu pare perquè vagi a sopar en família el diumenge, puc estar-me a casa i escriure. Ignorar el meu pare em fa sentir mala filla, però em sento pitjor quan no escric. Sigui com sigui, mai no soc feliç del tot.

Un dissabte, la dona de la màquina d’escriure accepta una invitació a una vetllada literària, però quan hi arriba, sent que ha estat un error terrible. Tots els escriptors són homes grans. 
 

[…]


24 d’octubre de 2007. Vens a veure’m des de Chicago, Mama. No vols venir. T’he fet venir. Ja no vols sortir de casa, dius que et fa mal l’esquena, però insisteixo. M’he fet aquest estudi al pati del darrere tant per a tu com per a mi, i vull que el vegis.

Una vegada, fa anys, em vas trucar i em vas dir, en un to de veu urgent: «Quan et faràs l’estudi? Acabo de veure la Isabel Allende a la PBS i té un escriptori GEGANT i una oficina ENORME». Et vas enfadar perquè estava escrivint altra vegada a la taula de la cuina, com als vells temps.

I ara som aquí, al terrat d’un edifici de color safrà des d’on es veu el riu, un lloc tot meu només per escriure.

Pugem a l’habitació on treballo, a sobre de la biblioteca, i que dona al balcó de davant del riu.

Necessites descansar. A l’altra riba hi ha edificis industrials —graners abandonats i sitges— però estan tan rovellats per la pluja i tan destenyits pel sol que tenen encant i tot, com si fossin escultures públiques. Quan has recuperat l’alè, seguim.

Estic especialment orgullosa d’aquesta escala de cargol que va cap al terrat. Sempre havia somiat tenir-ne una, com les que hi ha a les cases de Mèxic. Fins i tot la paraula per referir-s’hi en espanyol és meravellosa —un caracol—, un cargol. Les nostres passes ressonen a cada graó metàl·lic i els gossos ens segueixen tan de prop que els hem de renyar.

«El teu estudi és més gran que a les fotos que em vas enviar», dius cofoia. T’imagino comparant-lo amb el de la Isabel Allende.

«D’on has tret les cortines de la biblioteca? Et deuen haver costat un dineral. Quina llàstima que els teus germans no t’entapissessin les cadires, que et podies haver estalviat diners. Tu, aquest lloc és divíiiii!», dius, i la teva veu s’enfila tres escales amunt com el cant d’un estornell de riu.

Estenc dues estoretes de ioga al terrat i ens hi asseiem amb les cames encreuades per veure com es pon el sol. Bevem el teu vi preferit, un italià d’agulla, per celebrar que has vingut, per celebrar el meu estudi.

El cel xucla la nit ben ràpid, dissolent-se en el color pruna. Estirada, miro com els núvols passen corrent, apressats cap a casa seva. Els estels comencen a sortir, tímidament, un per un. T’estires al meu costat i em passes una cama per sobre, com quan dormim plegades a casa teva. Sempre dormim plegades, quan vinc. Al principi, perquè no hi havia cap més llit, però més tard, quan es va morir el pare, només perquè em volies a prop. És l’únic moment en què et permets ser afectuosa.

«I si convidem tothom aquí, el Nadal que ve?», pregunto. «Què et sembla?».

«Ja ho veurem», respons, perduda en els teus pensaments.



La lluna s’enfila pel mesquit del jardí del davant, salta per damunt de la vora del terrat i ens deixa amb un pam de boca oberta. És una lluna plena, un nimbus gegant com els dels gravats de Yoshitosi. D’ara endavant, no podré tornar a veure la lluna sense pensar en tu, en aquest moment. Però ara encara no ho sé.

Tanques els ulls. Sembla que dormis. Deus estar cansada del viatge en avió. «Good lucky que vas estudiar», em dius sense obrir els ulls. Parles del meu estudi, de la meva vida.

I et responc: «Good lucky».

 

Per a la meva mare, Elvira Cordero Cisneros
11 de juliol de 1929 – 1 de novembre de 2007

 

26 de maig de 2008
Casa Xóchitl, San Antonio de Béxar, Texas
 

L’escriptora Sandra Cisneros. Foto a la qual fa referència a la introducció de «La casa de Mango Street».



 


 La casa de Mango Street

 © Sandra Cisneros, 1984.
 © de la traducció, Míriam Cano, 2020.
 © de les il·lustracions, Núria Solsona, 2020.
 © d’aquesta edició, L’Altra Editorial.

Nou comentari