Obeir consignes és fàcil i còmode. El nen sotmès al “perquè ho dic jo” es pot queixar que a casa seva no hi ha democràcia, oblidant que els menors no tenen dret a vot, però sempre podrà donar la culpa del seu comportament als pares o tutors legals. Ell no ha pres la decisió de fer el que ha fet i, doncs, no n’és responsable.
Però una cosa és la infantesa i una altra la infantilització de la gent adulta. La paradoxa és perversa: així que accedim a la majoria d’edat, se’ns intenta infantilitzar com a consumidors, com a treballadors i com a votants. Les lògiques del mercat, de les empreses i dels partits polítics funcionen millor si ens aboquem a comprar el nou model d’iPhone, si fem cas sense replicar dels qui han escalat més a la feina i si fem encaixar el nostre pensament (o, com a mínim, els nostres tuits) en la visió de món que ens serveixen en safata els polítics de cada color.
Podem pensar groc, veure quin partit polític grogueja més i votar-lo perquè coincideix bastant amb el que nosaltres pensem en aquell moment; o podem creure cegament en el partit Tal, veure que el candidat de Tal defensa la grisor i tenyir-nos a l’acte de gris, com si mai no ens hagués seduït el blau ni el verd ni encara menys el groc. No cal dir quina de les dues fórmules prefereix la política convencional.
Anar per lliure té un preu: la responsabilitat absoluta dels nostres actes. Si assumim realment el poder de decidir, serem amos fins i tot dels propis errors i fracassos, i haurem d’aprendre a suportar-ne les conseqüències. Anar per lliure té un risc: la descoberta que som contradictoris, que podem canviar d’opinió, que ahir ho vèiem tot groc i avui ens comença a enamorar el blau.
Si ens posem a pensar, pot passar que fem preguntes, que qüestionem maneres de fer, que fem trontollar jerarquies, que desemmascarem gurus, que ens saltem segons quines regles, que diguem en veu alta que ens volen fer empassar raonaments sense cap ni peus, que arribi el dia de les eleccions i no tinguem ni idea de qui votar. Si pensem gaire serem un perill públic, vaja. Però, coi, potser es tracta d’això.
