Foto: Snapwire
La notes mentre enfiles les escales de la boca del metro entre multitud humana i mascaretes cada matí. Mentre esquives figures de pas monòton per intentar no arribar tres minuts tard. És dins els abrics de l’hivern passat. Es filtra per sota la porta gruixuda de roure de l’entrada.
També la notes els divendres nit de manta, pell freda i radiadors que escalfen menys del que voldries. A fora fa fred i fa pandèmia i no has volgut sortir. Doblegues els genolls tensos i els deixes reposar sobre el pit. T’abraces les cames amb força i respires profund i llarg, sentint el xiulet que provoca el pas de l’aire entre els teus dos incisius superiors. La notes entre els mil·límetres que separen les teves dues últimes vèrtebres lumbars, punxant i empenyent a parts iguals.
I no és nova i no t’espanta. I és motor i és fre. El convidat en discòrdia, la vella amiga que mai convides però sempre té el privilegi del lloc guardat. Síndrome de l’impostor durant el dia, ofec intermitent a les nits.
La notes mentre plores pel que ja no i fas ombres xineses de la vida que no has viscut sota el llençol. També mentre et descobreixes corrent a càmera lenta contra les imposicions que et cremen: l’amor romàntic, la vida per fascicles, el compte corrent ple com a epitafi, la façana exultant i els fonaments podrits. La perceps en les mirades dels amics, dels familiars i a vegades juraries que potser també en la dels desconeguts.
La notes i ets conscient de la lluita llarga i la sang freda. I en saps les marques i les cicatrius, algunes més permanents que d’altres. La notes i potser és això que et fa aixecar-te i seguir. A més cops, més somriures. La pressió del món se t’arrela i el teu únic objectiu és que la convivència es faci acceptable.
