La risa

Foto: Rodolfo Quirós

I ara diria “defender la risa“, em cal sovint aquesta paraula, la risa, la manera com ressona per dintre quan la dic, omplint-me totes les vísceres, deixa’t estar dels oms que recitem a les classes de ioga. Dic la risa i vénen de cop, sense ordre ni concert, centenars d’imatges de totes les vides que acumulo a les espatlles, la germana el dia que fa anys (com avui) i desembolica un regal insòlit que la fa cargolar-se de riure, tardes de sucs de poema amb un mate a les mans envoltats d’al·literacions i buscant sinònims d’epítets que treguin l’entrellat del misteri dels versos i dels ulls que no gosen mirar-se, missatges que reivindiquen el verb aprovetxar en contra del seny lingüístic més elemental, migdies de Nadal ballant un vals amb el germà dins d’un vagó de metro. La mare que riu després del plor, amb ulls de nena entremaliada, “yo no sé qué vas a hacer tú, pero yo voy a fumarme un cigarro… no se lo digas a tu padre!“, i una nit de cerveses a la Farinera amb els amics de l’ànima, escrivint etíliques declaracions d’amor en un tovalló de paper i rient-nos de nosaltres i del mort i de qui el vetlla. Riures fins a les llàgrimes mirant sèries ianquis al sofà de casa. El pare rient tot sol amb Hotel Fawlty, N’hi ha que neixen estrellats, L’escurçó negre i Mr. Bean. Pessigolles a les puntes dels dits dels peus, guerres de coixins a les lliteres, rialles d’infants de bolquers que cauen de cul mentre aprenen a caminar damunt la coberta d’un vaixell que travessa l’Atlàntic. La risa, defensem l’alegria esbojarrada que eixampla les costelles i fa net de núvols el pensament, el riure que ens reconcilia amb la vida malgrat totes les absències (les transitòries, les definitives).







* text publicat al blog La vida té vida pròpia.