Un anunci al metro diu que com més vivim, més espai necessitem. Que el problema no és que tinguem massa sabates, sinó que tenim poc espai. L’anunciant escombra cap a casa, per descomptat: per llogar trasters, cal convèncer els clients potencials que val la pena acumular trastos.
I no, no té cap sentit col·leccionar parells de sabates si només tenim dos peus, ni embogir amb un Black Friday que hem importat de cop, com si el consumisme desfrenat no fos signe d’una altra època. La crisi fa vuit anys llargs que dura i de cinturons per estrènyer en queden ben pocs.
Ara bé, em costa renegar dels objectes. Potser perquè em van educar en una austeritat obligada, aprecio molt les coses. Algunes coses me les estimo més del que podria arribar a estimar mai algunes persones. I em fa il·lusió que em facin regals materials, coses que es poden tocar. Un any, pel meu aniversari, em van regalar un massatge i el val em va caducar sense haver-lo fet servir.
Llegeixo Caro Michele, de Natalia Ginzburg. En una carta a un fill que ha marxat lluny, una mare parla d’una estufa: “Recordava el dia que te la vaig anar a comprar i per això li tenia tant afecte. A tu et semblarà una idiotesa que algú pugui tenir afecte a una estufa”.
Ahir, quan la Bel va escriure al Facebook que havia perdut una bufanda de llana feta a mà, molts coneguts ens vam abocar a compartir el seu post. Aquella bufanda de colors verds i terrosos que va desaparèixer dijous a la nit a Gràcia és especial perquè la mare de la Bel ja no hi és per fer-n’hi cap altra.
Una amiga amb la salut esquerdada s’ha volgut comprar un vestit d’estiu, justament ara que ha arribat el fred. Tenir a l’armari un vestit de tirants per estrenar és una aposta de futur.
En l’estufa hi ha l’escalfor del fill perdut, en la bufanda hi ha l’abraçada de la mare morta. El vestit de la meva amiga és una esperança de vida. Digueu-me materialista: potser són les coses les que ens fan persones.
