Carla Simón al London Film Festival. Foto: Elastica Films

Les entrades per a les tres projeccions d’Alcarràs al London Film Festival es van esgotar fa setmanes. Les de premsa s’han atorgat per sorteig, per excés de demanda. La pel·lícula, que aquesta mateixa setmana s’ha estrenat a Reykjavík i a Nova York, ha tingut una acollida espectacular a la capital britànica.  

El dia després de l’estrena, Alcarràs es projecta en simultani a les dues sales de l’Odeon Luxe West End. El cinema fa honor al seu nom: les butaques són “molt amples i totalment reclinables, amb espai extra per a les cames i recolzacaps i recolzapeus suaus com un coixí”. A Carla Simón, acabada d’arribar de Nova York, li fa il·lusió presentar Alcarràs en un lloc “tan increïble”, diu. “No havia vist mai aquest cinema, però potser m’hi quedo”. No pot, perquè ha de córrer a fer la presentació a l’altra sala, però a ella també se la veu còmoda: va estudiar a la London Film School, la millor escola de cinema d’Europa, i la ciutat encara la fa sentir com a casa.  

En deu dies, a Londres s’han estrenat 160 pel·lícules. En algunes projeccions, que sovint deixen mig buides les sales més grans de la ciutat, s’hi nota el desgast dels espectadors i periodistes més cinèfils, que estan tenint una setmana maratoniana. No és el cas d’aquesta nit. Estiu 1993 i l’Os d’or han portat a Leicester Square una munió de gent que no s’aguanta les ganes de gaudir la pel·lícula; i els riures ja comencen a la primera escena, amb l’Iris cridant “Gasolina!” amb la regadora en mà. En les dues hores que dura Alcarràs se’n senten més per la història de la tia Pepita del pa amb nous, pel Roger cuidant la planta de maria d’amagat i pel “ton pare no té nas”. Dos moments arrenquen una riallada general: l’àvia que critica sa germana per fer el sofregit de tomàquet amb el minipímer, i el moment en què un bessó apareix sobre la pala de l’excavadora i l’Iris nega tenir-hi res a veure. Buttons pressed themselves, it was like magic!, es llegeix als subtítols.  

Quan Carla Simón entra a fer un col·loqui amb el públic, a alguns encara no se’ls han assecat els ulls de l’última escena. La cineasta explica que es van passar més d’un any anant a festes majors, cooperatives de pagesos i escoles per escollir el càsting final d’actors no professionals (o actors naturals, com en diu ella) d’entre nou mil lleidatans. “Nou mil persones?”, l’interromp la programadora del festival. “Buscàvem gent semblant als personatges que havíem escrit, de manera que poguessin ser ells mateixos. L’Iris és realment una manaire, i el Quimet es queixa de tot”. Es van passar quatre mesos convivint a la casa per “crear” la família, cuidant els detalls de cada relació, i va funcionar: els actors encara es diuen “papa” i “tieta” els uns als altres, i fan dinars de Nadal. Per a Simón, el protagonisme coral va ser el repte principal de la pel·lícula. “L’opció òbvia per a mi hauria estat explicar la història des del punt de vista d’en Quimet, però en Quimet és un home de quaranta-cinc anys que és pagès, i em queda molt lluny”. 

Carla Simón volia que els seus actors tinguessin un “vincle autèntic amb la terra”. “En aquesta zona tothom és pagès, i parlen un dialecte del català molt concret que tenia ganes de retratar. I potser això només ho apreciarà la gent catalana, però no volia un actor de Barcelona imitant-ne l’accent. A més, quan un pagès és pagès, se li nota: a les mans, a la pell, i en la manera de fer”. D’Alcarràs, per l’idioma i pel missatge, a Londres se’n parla com a pel·lícula “catalana”, que representarà Espanya als Oscars. A Plus que Jamais, estrenada al festival un parell de dies més tard, hi apareix un “Catalan octopus” (pop a la catalana). L’adjectiu l’entén tothom, però Alcarràs el dignifica. 

Imatge de la pel·lícula Alcarràs, dirigida per Carla Simón

La programadora del certamen recorda Estiu 1993, que també es va estrenar al London Film Festival. “El 2017 em vas comentar dues idees que tenies per a la teva següent pel·lícula. Explica’ns com una s’ha acabat convertint en Alcarràs, i què va passar amb la segona”. “Bé, la segona idea serà la meva tercera pel·lícula”. La primera li toca de prop: “Els meus oncles conreen préssecs a prop d’Alcarràs. Quan el meu avi es va morir vaig pensar per primera vegada en què passaria si aquest lloc, que tots compartim i donem per fet, desaparegués. I em vaig adonar que està passant. Potser no als meus oncles, que encara conreen préssecs, però sí a moltes altres famílies; no hi ha relleu generacional. Ni tan sols els mateixos pagesos volen que els seus fills continuïn conreant, perquè ja no és sostenible. Per a mi ara tenia sentit explicar aquesta història, que no només tracta el final d’una manera de fer agricultura, en grups familiars (que és la feina més antiga del món, ho fem des de la prehistòria). També parla del final d’una manera de viure: amb diferents generacions d’una família compartint tant de temps sota un mateix sostre”. 

Els dos col·loquis consecutius es fan curts fins i tot als que sortim del primer darrere de la directora per assistir al segon. La pel·lícula toca temes com la Guerra Civil Espanyola i com tot el que hi va passar s’està esborrant amb el pas del temps. Això es nota encara més en contrast amb Argentina 1985, que s’ha presentat al mateix festival i competirà amb Alcarràs per les nominacions als Oscars. La cinta de Santiago Mitre, protagonitzada per Ricardo Darín, mostra un judici clau que va viure Argentina en la transició a la democràcia, i es fa impossible no envejar el seu procés comparant-lo amb el que (no) s’ha viscut després del franquisme. Carla Simón ho veu així: “La memòria històrica no s’ha treballat gaire bé, a Espanya. Falta molta feina per fer, encara a dia d’avui. Els territoris de la frontera entre Catalunya i Aragó, on passa la pel·lícula, estan molt marcats per les batalles que hi va haver. I la gent dels pobles, també; allà les històries sobre la guerra, que a moltes zones formen part del passat, encara són molt presents”. Parla igualment de la situació de la dona avui en dia, i de com costen de fer arribar alguns canvis socials al camp. “Vam observar molt la gent de la zona per fer-ne un bon retrat, tot i que de vegades no ens agradés el que vèiem. El feminisme, i els referents de dones empoderades que comencem a tenir presents, encara no hi han arribat”.  La directora encara es quedarà una estona responent preguntes de qui no ha tingut temps de fer-ne, retrobant-se amb vells amics i parlant amb els quatre catalans del cinema, que ens reunim al seu voltant. “She’s so kind”, comenten de fons els treballadors de la sala. Carla Simón ha tornat uns dies a Londres per acompanyar Alcarràs i assegurar-se que els acadèmics la tindran present de cara als premis. Ella hi ha brillat tant com la pel·lícula, que no serà l’última que ve a presentar al festival.

Més notícies

El primer tast d’Alcarràs

Comparteix
S'estrena el tràiler de la pel·lícula amb què Carla Simón ha guanyat l'Os d'Or de la Berlinale
:  - Mobile

Espurnes

Comparteix
«Alcarràs» té aquest aire d’estiu etern en què el temps està de vacances
:  - Mobile
Primera Persona

Carla Simón: «No vaig plorar el dia que va morir la meva mare»

Comparteix
La cineasta diu que «el cinema sempre ha estat molt masculí: falten més dones dirigint i produint»
:  - Mobile

La carta de Carla Simón a la seva mare

Comparteix
La cineasta ha dedicat un curtmetratge al seu fill perquè conegui la seva àvia
:  - Mobile

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa