Andrés Duque (Caracas, 1972). Foto: Óscar Fernández Orengo

“Quedem al parc de la Ciutadella, que et vull ensenyar un secret.”

Jo ho accepto. Amb aquest missatge privat de Facebook, l’Andrés Duque em convida a una entrevista, però també a un joc, i penso que la invitació no pot ser més propera a l’esperit de la seva filmografia. El misteri i el component lúdic són dos dels ingredients amb què aquest cineasta d’origen veneçolà arrelat a Barcelona cuina una obra personal, poètica, hipnòtica, fascinant i lliure, que l’ha convertit en un dels autors més destacats del moment i referent d’aquell altre cinema que cou a foc lent al marge dels focus de la indústria. Iván Z, pel qual fou nominat al Goya, i en què va retre homenatge al singular Zulueta, Paralelo 10, La constelación Bartleby, Color perro que huye o Ensayo final para utopía són el títols de la seva trajectòria fílmica, considerada de culte pel públic més exigent. També professor del màster en Teoria i Pràctica del Documental Creatiu a la Universitat Autònoma, prepara ara un viatge a Rússia per filmar el mestre compositor Oleg Karavaychuk i els seus estrambòtics mètodes de creació. Parlar d’aquest nou treball és l’excusa per fer l’entrevista.

Ens trobem, doncs, al parc de la Ciutadella. “A aquesta hora crec que encara podrem veure el que et vull ensenyar”, explica, sense revelar encara de què es tracta. Enigmàtic, em convida a seguir-lo fins a la Font de la Cascada, conjunt escultòric d’aire kitsch dissenyat per Fontseré, oblidat per la majoria de barcelonins i que només visita algun turista despistat.

Tanmateix, aquestes escultures de dubtós valor artístic, que no són més que una rèplica de les fonts de Marsella, amaguen tota una iconografia maçònica i –aquest és el secret– fins i tot el mateix diable: de les natges de Neptú neix la nítida ombra d’una cua de Llucifer, visible al voltant del migdia, quan el sol cau sobre la figura. “A Madrid tenen l’escultura de l’àngel caigut, creia que aquí a Barcelona no la teníem, però ves per on sí que la tenim: és aquí amagat”, diu Duque.

El cineasta el va descobrir en una de les seves passejades per la ciutat, moments en què camina amb la mirada ben desperta, oberta a les sorpreses, “a allò que pugui passar”. Perquè la màgia, la bellesa, s’amaga en aquells indrets més insospitats, “aparentment quotidians”. D’aquestes topades amb la “història no oficial” de la ciutat sorgeix la matèria primera per a les seves pel·lícules, fetes de retalls, impressions, fragments de vida. “M’interessa explicar el món a través d’allò sensorial, més que amb arguments racionals. Entenc que aquesta és l’essència del cinema, comunicar a l’espectador quelcom que va més enllà del coneixement racional”.

Va ser en una altra de les seves exploracions, segons descriu, quan Duque va ensopegar amb el personatge que protagonitzarà el seu nou film: el compositor rus Oleg Karavaychuk. “Em vaig perdre per la ciutat i vaig acabar en una botiga que venia articles russos, entre ells un cedé de música de cinema de l’època del Soviet. Tenia un parell de temes que m’agradaven moltíssim. Eren seus. Jo encara no el coneixia. Una amiga russa me’n va parlar. Considerat un dels més grans compositors russos, ha estat poc conegut a l’estranger a causa de la seva història, tan peculiar, i de la seva vida d’asceta”.

Duque es va proposar plasmar en una pel·lícula el procés de creació d’aquest artista, que ha rebut el sobrenom de “compositor boig” pels seus extravagants mètodes de composició i interpretació: ha arribat a seure davant el piano amb una coixinera al cap. Karavaychuk crea a través del tacte. Percep les vibracions que desprenen els objectes i les parets de marbre de l’Hermitage, i ha desenvolupat una sèrie de tècniques per convertir-les en música, a través de la improvisació.

El cineasta marxarà a rodar a Rússia sense un guió previ: “Hem triat una sèrie de localitzacions on ell estarà sol i interactuarà amb músics i ballarins. El que pugui passar allà encara no ho sabem. Volem que en surti alguna cosa artística, creativa. La intenció és fer una pel·lícula sobre la improvisació musical i la improvisació a l’hora de treballar”. I el propòsit també és donar a conèixer l’obra del creador rus, fer-li justícia.

Considerat des de la infantesa un prodigi del piano, Karavaychuk als 7 anys va fer un concert a Stalin que va salvar la vida del seu pare, dissident polític condemnat a mort. Amb la seva brillant interpretació va estovar el cor del dictador i aquest l’hi va agrair amb el regal d’un piano blanc i d’un pare. La condemna del progenitor díscol va quedar perdonada. No obstant, la trajectòria professional del músic va estar sempre marcada per la condició de fill de dissidents, i durant dècades va tenir vetat el peu als escenaris. Es va refugiar als estudis de cinema, i va compondre bandes sonores per als cineastes més radicals del moment, des de Paradjanov a Kira Muratova.

Amb la caiguda del mur va gaudir de cert reconeixement internacional, però va buscar una existència discreta, allunyada dels flaixos i la fama. Encara avui es nega a participar en projectes comercials. No vol vincular-se a la indústria perquè considera que els diners embruten la seva ment i la seva obra. “No ho trobo romàntic, em sembla una decisió admirable, i em reforça la idea de treballar amb ell –apunta Duque–. La seva obra manté una puresa que vull mostrar”.

De fet, Duque comparteix la mateixa filosofia que Karavaychuk. Ha triat de manera conscient un camí lliure, al marge de les restriccions de la indústria. Durant un temps va treballar a productores de cinema comercial, i quan es va llançar a rodar la primera pel·lícula, Iván Z , se’n va voler desmarcar. “Era la meva vàlvula d’escapament, vaig sentir que si no moriria ofegat en un món que em semblava absurd. De màfia, de verí, en el qual prevalen els diners per sobre de les consideracions artístiques i la creativitat. No hi havia res que m’inspirés”.

Se’l considera el fill audiovisual de l’heterodox Zulueta. Després de veure Arrebato –obra de culte per excel·lència del cinema espanyol–, va quedar tan impressionat que no va parar fins que no va entrar i gravar a casa de l’autor. Aquella pel·lícula –“hi vaig connectar d’una manera especial, sense entendre el perquè; em parlava de formes que no tenien relació amb allò textual, sinó amb allò inexplicable, sensorial”– marcaria la trajectòria de Duque, que es defineix com a “creador de cinema assaig”.

Com Zulueta, el veneçolà reivindica el peterpanisme: “Per a tot creador és important no asfixiar el nen que portem dintre; mantenir l’interès pelque és lúdic, la immaduresa, l’error. És el que ens permet saltar-nos els cànons rígids de la indústria i trobar maneres diferents d’explicar el món”. Reclama també la vigència del mateix Peter Pan, un personatge a qui el temps ha tractat malament, i que ha quedat per sempre associat a la misògina versió de Disney, però que a la novel·la original de Barrie “tenia molta força”. “Peter Pan va ser el primer anarquista. El primer mite que es rebel·la contra l’establert”.

Fidel a aquest esperit, Duque assegura que continuarà treballant en llibertat, allunyat dels circuits comercials i apostant per la investigació i l’experimentació amb nous formats que convidin l’espectador a viatjar amb la seva psique a indrets desconeguts, inquietants, on els límits entre ficció i realitat es dilueixen i on apareixen els espectres de la ment. “Ja ho deia Jacques Derrida, allò fantasmal és una simbiosi entre el cinema –el mitjà– i la nostra psique, que produeix fantasmes. A la societat actual, tan marcada per la comunicació digital, cada vegada són més virtuals, més fantasmals”.

Però atenció, que ningú es confongui: Duque rebutja ser inclòs al “mal anomenat” cinema low cost. “M’ofèn. Sembla un terme destinat a classificar-nos, des d’un model neoliberal i de mercat, a aquells que fem cinema per amor a l’art. Ens volen encabir en una estructura on mai m’he sentit còmode. A més, la llibertat creativa no té perquè tenir relació amb els pocs recursos. Hi ha pel·lícules que necessita molts diners, i ho trobo molt bé”.

Nou comentari

Comparteix