El ‘blues’ de Gemma Brió

A 'Llibert' veiem una mare que no es mossega la llengua, que lluita, que té esperança

(El blues és un gènere musical vocal i instrumental. El terme anglès, que vol dir literalment «blaus», també significa «tristesa». ‘Llibert’ viurà a la Biblioteca de Catalunya fins al 27 d’abril. L’obra de Gemma Brió, dirigida per Norbert Martínez, acaba de ser guardonada amb el premi Crítica Serra d’Or.)


Gemma Brió, de blau, durant la representació de ‘Llibert’. Foto: Felipe de Mena  

Arribo d’hora a la Biblioteca de Catalunya i la poeta Míriam Cano ja m’està esperant. No volem fer tard a l’assaig general de Llibert, el primer text teatral escrit per l’actriu Gemma Brió. Tot i que, en general, intento no saber massa què vaig a veure, no vull que m’expliquin l’argument i no suporto els espòilers de cap mena, la recomanació dels amics que la van anar a veure a l’Almeria Teatre, on es va estrenar, era: “Porta mocadors. Fa plorar!”. I jo, que m’emociono amb facilitat per qualsevol cosa, els faig cas. Les funcions al teatre de Gràcia van acabar amb sold out fins l’últim dia gràcies a l’entusiasme del públic, la millor publicitat.

Entrem a la Biblioteca per la porta del darrere. Estan acabant un passi tècnic. Ens toca esperar una mica. Norbert Martínez, director de l’obra, ens diu que aquest lloc l’impressiona. No m’estranya. On ara hi ha l’Institut d’Estudis Catalans, l’Escola Massana, la Biblioteca Sant Pau-Santa Creu, la Reial Acadèmia de Medicina, la Reial Acadèmia de Farmàcia i la Biblioteca de Catalunya, aquest singular espai teatral gestionat per La Perla 29 d’Oriol Broggi, és un dels conjunts del gòtic civil més important de Catalunya. Té el seu origen a l’any 1401, quan el  Consell de Cent i el Capítol de la Catedral de Barcelona van decidir fusionar els sis hospitals que llavors hi havia a Barcelona amb el nom d’Hospital de la Santa Creu. “Crec que aquí hi havia malalts mentals”, comenta Norbert com si d’alguna manera pogués sentir l’angoixa acumulada. Però aquí no notarem altra presència que no sigui la de Llibert, un infant acabat de néixer, el protagonista d’aquesta història. 

Silenci. Comença. 

En escena, tres dones. L’Ada (Gemma Brió), la mare del nadó; l’amiga (Tàtels Pérez), que interpretarà, quan convingui i sense màscares, el pare, el metge, la llevadora, una infermera i Sant Pere; i la tercera és la cantant i guitarrista Mar Orfila, Mürfila, que hi posa la banda sonora. La seva veu i la seva música marcaran el temps d’espera, la tensió acumulada, les ganes de desfogar-se, el batec de Llibert, l’alliberament.

Tot esperant notícies sobre la salut de Llibert, ens submergim, de mica en mica, en la tragèdia. Gemma Brió aconsegueix teixir un text on flueixen el neguit, la fragilitat, l’angoixa, la desesperació, la força, l’esperança, el lament, el buit. I nosaltres no som mers espectadors. Ens atrapa i ens fa formar part de la seva litúrgia convertint-nos en alguns dels personatges.

No espereu un melodrama ensucrat, ni cap correcció política. Veiem una mare que no es mossega la llengua, que lluita, que té esperança, que es desespera esperant bones notícies, que canta cançons de bressol a un fill que no pot bressolar. No ens estalvia moments d’humor negre i altres de denúncia a la burocràcia administrativa i al sistema sanitari. Ni agraïments a la solidaritat, la dedicació i la tendresa d’infermeres que són com àngels de la guarda. Però també hi ha dimonis. El doctor “Cenizo”, per exemple.

És un muntatge que escampa els sentiments sobre el terra blanc, polit, asèptic. Una blancor que acabarà guixada de pronòstics negres. Hi ha tanta sinceritat que fa mal. Miro la Míriam, al meu costat, concentrada. Gairebé no s’ha mogut durant una hora. Ignoro si per l’emoció que la té petrificada o si s’avorreix i dorm amb els ulls oberts. No goso fer cap gest de complicitat per veure la seva reacció. L’acció succeeix tan a prop que temo destorbar les actrius. Maleïda recomanació: “Porta mocadors. Fa plorar”. De moment, ni una llàgrima. Potser m’he tornat insensible? Potser l’assaig és tan íntim, només nosaltres dues, un altre amic i la companyia, que trobo a faltar la sala plena per encomanar-me d’emocions. La tragèdia avança.

Arriba el desenllaç. Sense adonar-nos-en, ens han deixat penjats amunt, molt amunt, per llençar-nos en una caiguda vertiginosa i implacable cap a la tristor més profunda i alliberadora. D’un blau intens.

Aplaudim. Vull felicitar les actrius, el director, però noto un nus a la gola. No em surten les paraules. La Míriam està igual de commoguda. I és aleshores que veig els seus ulls tan humits com els meus. 

Gemma Brió, Mürfila i Tàtels Pérez. Foto: E.R.

Nou comentari

Les flors de cada mes
Un calendari ens ensenya què floreix, de gener a desembre, en un jardí molt especial de Londres
Més entrades...