Cinema quàntic al CCCB

Ayudar al ojo humano (2017)

L’escriptor, periodista i crític Jordi Costa ha estat designat nou cap d’exposicions del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Gran coneixedor dels mons del cinema i del còmic i especialista en les diverses manifestacions de la cultura popular –el seu darrer assaig és Cómo acabar con la contracultura, un llibre que té un curiós cameo a Dolor y gloria, de Pedro Almodóvar–, Costa ja ha comissariat anteriors exposicions al CCCB, com Cultura porqueria: una espeleologia del gust i la més recent Stanley Kubrick.

Posseïdor alhora d’erudició, esperit divulgatiu i sentit lúdic, Jordi Costa és també el comissari de l’edició d’aquest estiu de l’habitual cicle Gandules del mateix CCCB, el cinema a l’aire lliure que l’espai obre cada any de manera gratuïta –però amb aforament limitat; convé anar-hi amb temps per agafar les millors places– durant el mes d’agost. La proposta més exquisida i menys mainstream dels cinemes a la fresca que es fan a Barcelona té en cada edició un eix monogràfic, a vegades vinculat a alguna de les exposicions que s’hi poden veure. Així que el leit motiv d’aquest any és Visió quàntica, aprofitant que les parets del CCCB acullen la mostra Quàntica, que explica els principis de la física quàntica a partir del diàleg entre científics i artistes.

La programació del cicle es compon, doncs, de ficcions inspirades per conceptes derivats de la mecànica quàntica, tant pel que fa al substracte argumental com a la recerca d’una narrativa paradoxal que trenca la linealitat. Dimensions paral·leles, viatges espaciotemporals, transportacions o desdoblaments d’identitat són alguns dels ingredients que es podran trobar a Visió quàntica. El cicle s’obre amb la hipnòtica High Life (2018), la darrera pel·lícula de la francesa Claire Denis, protagonitzada per un Robert Pattinson definitivament i afortunadament allunyat dels vampirs adolescents i per una esplèndida Juliette Binoche; la història d’uns convictes que són enviats en una missió al forat negre més proper a la Terra dona peu a un discurs sobre el sexe i la paternitat en clau de ciència-ficció espacial.

També es podrà veure Twin Peaks: Fuego camina conmigo (1992), de David Lynch, llargmetratge que el cineasta va concebre com a preqüela de la sèrie de culte amb què va canviar la història de la televisió i en què relata els últims dies de la vida de Laura Palmer. La pel·lícula va formar part de la secció oficial del festival de Canes i va provocar reaccions enfrontades a causa del seu cripticisme i opacitat.

Presentada al festival D’A, Ayudar al ojo humano (2017), dirigida per Velasco Broca i el col·lectiu Canódromo Abandonado –integrat per Julián Génisson i Lorena Iglesias– és la surreal suma de quatre curtmetratges que tenen en comú la presència del pare Julián, un capellà, i que alternen registres com el cinema fantàstic, l’humor absurd i la sèrie televisiva. Coproduïda pel català Lluís Miñarro, El tío Boonme recuerda sus vidas pasadas (2010), del tailandès Apichatpong Weerasethakul, va guanyar la Palma d’Or al Festival de Canes; el film barreja passat, present i futur a partir de la història d’un home que, en els últims dies de la seva vida, és visitat pel fantasma de la seva dona difunta i el seu fill desaparegut.

El cicle permetrà també descobrir dues pel·lícules japoneses molt diferents: Symbol (2009), d’Hitoshi Matsumoto –una comèdia embogida– i Mind Game (2004), de Masaaki Yuasa i Koji Morimoto, que combina diverses tècniques d’animació. Per la seva banda, la iraniana Fish and Cat (2013), de Shahram Mokri, conjuga canibalisme amb desconcertants salts temporals en un pla seqüència de més de dues hores.

Una de les pel·lícules de culte d’inicis dels 2000 va ser l’al·lucinògena Donnie Darko (2001), de Richard Kelly, protagonitzada per un jove Jake Gyllenhaal i en la qual la història d’un adolescent a qui se li apareix un conill diabòlic mostra la influència de referents com David Lynch o el clàssic L’invisible Harvey.

El cicle es tancarà amb un programa doble amb ecos de la Nouvelle Vague. Cineasta sempre interessat pels laberints de la memòria, Alain Resnais va signar T’estimo, t’estimo (1968), en què un home és seleccionat per ser el pioner d’un experiment consistent a viatjar al passat, però a causa d’un error queda atrapat vivint fets del seu passat de manera aleatòria i recurrent. Finalment, La jetée (1962), de Chris Marker, és un cèlebre curtmetratge sobre viatges en el temps narrat a base de fotos fixes en el qual es va inspirar Terry Gilliam per a 12 monos.

El cicle Visió quàntica s’ofereix cada dimarts, dimecres i dijous del 6 al 22 d’agost, a les 22.00 al Pati de les Dones del CCCB. Qui no es pugui permetre el luxe de viatjar durant l’estiu, sempre ho pot fer de franc a través de diferents dimensions, èpoques i identitats.