S02E08 Andy Botwin (Weeds-Showtime) 2005-12

Foto: Showtime


El seu germà era el millor. El fill perfecte, el marit perfecte, el pare perfecte. Fins i tot era un bon jueu. Però ja ho diuen que sempre se’n van els millors, i el Judah va marxar massa d’hora –amb quaranta-un escassos anys– i d’una manera ben estúpida –d’un atac de cor mentre feia fúting–.

L’Andy s’acosta el porro als llavis i en fa una llarga pipada: ell era tot el contrari –deixa anar el fum a poc a poc–, un puto desastre. Però almenys no feia fúting, i encara era viu. Collons, que bona era aquella merda.

No tenia gaire clar perquè s’havia presentat a Agrestic, a casa de sa cunyada (o excunyada, tampoc no acabava de tenir gaire clar si es mantenia el parentiu en aquests casos). Aquella urbanització residencial perfecta, amb les seves casetes unifamiliars perfectes, plenes de famílies perfectes amb jardins i gossos perfectes, semblava el lloc perfecte per morir-se de fàstic.

Mai no s’hauria imaginat que acabaria instal·lant-s’hi.

El seu germà no havia previst morir-se tan aviat –el que resulta força comprensible, fins i tot per a un enginyer jueu– i havia deixat la família amb una mà al davant i l’altra al darrere. La Nancy s’havia hagut d’espavilar tota sola per mantenir els dos fills i les despeses de viure al paradís, i calia reconèixer que se n’havia sortit prou bé: en quatre dies s’havia convertit en la camell més important de la zona. La seva maria era cosa fina i les vendes anaven d’allò més bé. El Doug, el seu comptable –i el seu millor client– en podia donar fe.

Fa una nova pipada, mig acluca els ulls i branda el cap en senyal de reconeixement. S’obre la porta del carrer i entra la Nancy. La bossa en una mà i el cafè gelat en un got de plàstic a l’altra. Els cabells, llargs i embullats, escampats damunt les espatlles. Aquella cara de nena. I aquells ulls que han vist coses que les nenes ni s’imaginen.

La Nancy li clava una mirada lentíssima, s’acosta el got a la boca i xarrupa la canyeta.

I aquella boca.

–Què coi hi fots aquí, Andy?

Què més podria demanar?

Nou comentari

El piano

Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix