Daniela Feixas, Joel Joan, Pere Ponce, Laia Marull i Roger Peña, hores abans de la final. Foto: Maite Guisado
Escric aquestes línies quan acabo d’arribar de Girona. Són les dues de la matinada i avui ha estat la gran final del QUART torneig de dramatúrgia catalana. L’invent del torneig de dramatúrgia va sortir, ara fa quatre anys, del cervell prodigiós i inquiet d’en Jordi Casanovas. Al principi, semblava una bogeria. Torneig d’autors, eliminatòries, el públic vota… Confesso que vaig pensar: no vindrà ningú! Però el temps ha demostrat que no és cap bogeria, ans al contrari, és una idea brillant. El torneig funciona a la perfecció, el dia que Temporada Alta posa les entrades a la venda és de les primeres activitats que exhaureix totes les localitats per a totes les sessions. Costa dos euros amb cervesa inclosa, és cert, però també és cert que a Barcelona s’organitzen moltes lectures dramatitzades gratuïtes i, tot i així, sovint estan mig buides. I aquí la gent gairebé s’esbatussa per veure no una, si no dues lectures dramatitzades en una nit d’un dilluns. (Que, desenganyem-nos, els dilluns, pels no-teatrerus, és un dia que costa, i la majoria de públic no és públic de la professió teatral!)
La pregunta és: per què aquest èxit d’assistència? Per què hi ha públic que fins i tot s’empassa els mateixos textos fins a tres vegades? Suposo que el tema de la competitivitat hi té alguna cosa a veure, però tampoc em sembla un motiu de pes. La competició és un al·licient quan defenses un color, un bàndol, quan ets un fan… I acceptem-ho, entre el gran públic, els autors no són coneguts, dubto molt que la gent a casa seva digui: som-hi, anem-hi que avui competeix el Mallol o el Mañas, o la Feixas! La majoria de gent ni tan sols sap qui és en Jordi Galceran, com a molt els sona si els dius que és l’autor d’El mètode Grönholm. Aleshores per què? Segurament no hi ha una raó molt concreta del perquè d’aquest èxit. És una suma de coses. Però jo tinc la sensació que, principalment, allò que empeny el públic és venir a escoltar un parell d’històries servides per quatre actors de primera línia. Aquí rau la màgia del torneig, i la màgia del teatre. Històries i intèrprets. Teatre en essència. Sense res més.
Estic segura que el públic, després del primer minut, oblida que està veient una lectura i fins i tot deixa de veure els faristols. Estic convençuda també que l’endemà recorden les històries, com si haguessin vist l’obra, amb escenografia, música, llum… I no hi ha res de tot això, els actors han assajat el text en menys de tres hores, però la seva dedicació és tan gran, la Sala Planeta té unes dimensions tan perfectes per a la recepció, que abans de dos minuts el públic ja està viatjant amb els intèrprets i ficats dins d’una història. Algunes estan més acabades, d’altres encara els falta alguna reescriptura. (Recordem que totes les obres estan escrites en un parell de mesos!) Però tot i així, el públic juga. Gaudeix. Critica. Pensen per què els agrada més un text que un altre, comenten les interpretacions, les comparen amb les d’altres eliminatòries, i finalment es decideixen per un dels textos i el voten. Moltes vegades, la votació és un pèl absurda perquè s’acaba comparant pomes amb peres (tot i que passa el mateix en els premis literaris). Però tant li fa, perquè la competició és tan sols l’excusa per viure una nit màgica de teatre en estat pur.
Alguns autors han rebutjat la participació al torneig perquè creuen que el teatre és un art que no permet la competició. (Altra vegada em vénen al cap els premis literaris!) En termes generals, podria donar-los la raó. Però m’agradaria molt que vinguessin algun dia a fer una visita al torneig, perquè veiessin que la competició és tan sols l’excusa. Prova d’això és que molts dies hi ha un gran sector del públic que marxa abans de saber-ne el veredicte. Els és absolutament igual qui ha guanyat, venien a escoltar els textos. El torneig és un acte de desacralització del teatre. Li demanem tant al teatre, sempre! “El teatre ha de ser… el teatre ha de dir… el teatre té l’obligació de…” Crec que és sa que, de tant en tant, deixem al teatre que jugui una mica i que respiri, així després agafarà amb més força totes les seves responsabilitats! Visca el teatre!
Aquí pots llegir una crònica de la gran final: «Molt bonica la piscina, alcalde».
