No ens hem pogut trobar presencialment, però hem estat prop de dues hores parlant a través de la pantalla, un hàbit postpandèmic que va arribar per quedar-se. L’eco d’Elvira Prado-Fabregat perdura perquè les seves reflexions encara cuegen. Com servir-se de les arts escèniques per revisitar els universos del nostre patrimoni artístic? Com fer dialogar diferents disciplines per transgredir els marcs convencionals del discurs cultural? Prado qüestiona la literalitat de Solitud, obra insígnia de Víctor Català, i esprem la foscor dels paisatges que dibuixa l’autora.

Aquesta recerca porta com a títol Més lloc per a la fosca’ (Capítol 1: Natura), un espectacle que es representarà el 10 d’agost al Museu d’Arqueologia de Catalunya a l’Escala, en el marc del Festival Portalblau i del qual Prado n’ha fet la dramatúrgia, direcció i interpretació. Al programa de mà s’hi diu: “és un espectacle electrònic d’arrel –i de terror– basat en Solitud. És un espectacle tant poètic com transgressor; amb veus d’arxiu interactuant en escena a través d’un sampler; en format immersiu (amb els intèrprets entre el públic); i ideat per fer en espais singulars. Amb unes línies de pensament molt marcades: des de l’ecofeminisme i posant el focus en el diàleg passat-present. I amb un lema sobre la violència clar: tota cosa estada deixa senyal”.

Aquesta era la premisa de la nostra conversa. A partir d’aquí, escoltar l’artista i investigadora en performance studies Elvira Prado-Fabregat és submergir-se en un univers tan particular com genuí, no només perquè poques persones de l’escena cultural catalana tenen un discurs tan acurat, sinó també per la destresa del seu relat.

Elvira Prado-Fabregat. Foto: cedida
Elvira Prado-Fabregat. Foto: cedida

D’on i per què neix el projecte?

Tot sorgeix d’un estudi que vaig fer sobre la natura com a personatge a Solitud i a Cims borrascosos. En la meva recerca vaig començar a jugar amb la idea que la natura era un personatge masculí, dur, perquè sentia que expulsava la dona. Va ser quan vaig començar a relacionar Solitud amb l’ecofeminisme, perquè tenia la impressió que l’atmosfera de Solitud tenia molts punts en comú amb les germanes Brontë. Allà al Regne Unit ja tothom té molt clar quin és aquest univers. Però Solitud no és un imaginari que tinguem present aquí a casa nostra i tenia l’obsessió d’investigar-lo.

Però no va ser només llençar-se a projectar l’univers de Solitud.

Vaig pensar “què passa si em miro això des del màxim de perspectives possibles?”. M’interessava que hi hagués molts artistes diferents que es fessin seu l’univers de Víctor Català i, a partir d’aquí, en fessin una interpretació pròpia. Tenia present que la tradició era molt important en l’obra de Caterina Albert, perquè la feia servir com a canal per donar veu als invisibles i als marginats que no tenen cabuda en els relats convencionals. Vaig voler revisar la tradició i relacionar-la amb la contemporaneïtat.

No és fàcil de veure la coincidència entre tradició de Víctor Català i l’actualitat.

No ho sembla, però hi és. De l’obra de Solitud m’interessen aquests punts de trobada amb el moment actual: la part estètica i la part de contingut mediambiental. L’escriptora vehicula gran part del seu discurs, i les seves transgressions, a través de la sublimació de la natura. Hi ha molts punts d’enllaç amb el que passa avui dia. El que intento ressaltar és que, superant els reptes del llenguatge, l’imaginari i univers estètic de Víctor Català té molt a veure amb l’actualitat.

D’aquesta manera també es fa feina en la recuperació i reivindicació de l’obra de l’autora.

Jo vull reivindicar el seu imaginari, que és una manera de retre homenatge a la seva obra. És cert que falta feina de recuperació literària perquè la tinguem encara més present, però aquesta no era la meva idea.

En què consisteix l’espectacle?

​​És un espectacle electrònic d’arrel basat en Solitud. Agafem la mirada de Víctor Català a la tradició i la “transgredim” establint un diàleg a través de la música electrònica. Això ha estat possible gràcies també al diàleg intern entre els artistes que han participat: tenim en Carles Viarnès que és el director musical i fa l’electrònica, la Míriam Encinas-Laffitte, que s’encarrega de la música analògica i Laia Fortià, que és la bateria. És una proposta musical i escènica, així resumidament.

Quina relació s’estableix amb l’espectador? 


No hi ha una línia divisòria entre nosaltres i els espectadors, de manera que tothom ho veurà i viurà d’una manera diferent. Té aquell punt ritualístic, de comunió, de compartir una experiència, que fa que es produeixi una energia circular. A Portalblau serà en un espai amb foscor. L’ambient i l’atmosfera busquen recrear aquest univers de Solitud, que seria molt difícil de trobar en un teatre convencional.

Com va ser el procés de creació dramatúrgic?

Jo vaig fer la dramatúrgia, vaig endreçar els fragments de Solitud que a per mi són representatius i vaig buscar les cançons que sabia que ella cantava, o cançons tradicionals recollides al projecte Càntut, com “Muntanyes Regalades”. També tenia clar aquell diàleg entre el passat i la modernitat. Per tant, aquest procés neix d’una recerca. Però la meva aspiració, insisteixo, és més atmosfèrica o estètica que d’argument. No pretenc oferir un argument lineal.

És un projecte viu? Continuarà creixent?

És un projecte molt híbrid i transversal, de llarga durada. Ara mateix és una proposta musical i escènica, a banda d’un programa educatiu. Però l’any vinent serà una exposició i estic escrivint sobre la part teòrica. Per tant, està obert i en creixement, veurem fins on ens porta.


Més lloc per a la fosca

El 10 d’agost a les 21:30 h, al Claustre-MAC, dins de la programació del Festival Portalblau.

Fitxa artística:

Elvira Prado-Fabregat: dramatúrgia, direcció i intèrpret.
Carles Viarnès: composició, direcció musical i músic.
Míriam Envinas-Laffitte: músic.
Laia Fortià: músic.
Roser Casamayor: ajudant de direcció.
Laura Vilar: coreografia i moviment escènic.
Mauricio Sierra: ajudant de direcció.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa