Foto: Filmoteca de Catalunya


Tenia quatre anys. El tren passava per la zona insubmisa. Ella tenia por i per fer-la petita va cantar. Ben fort. I dins del vagó tothom va dir: ha nascut una cantant! Però després, per moltes ganes que tingués d’entonar davant la gent, la veu li tremolava, se li feia petita. Només gosava deixar-se endur entre cançons quan estava sola, al costat d’una ràdio.

Hanna Schygulla va néixer a Chorzów (Polònia) l’any 1943, en plena ocupació nazi. Dos anys més tard, va anar a viure a Munic amb la seva mare. Allà va estudiar interpretació i va conèixer el director de cinema Rainer Werner Fassbinder, de qui seria la musa i amb qui faria una vintena de pel·lícules.

A la Filmoteca de Catalunya, on ha vingut a fer un recital acompanyada del pianista francès Jean-Marie Sénia, recorda el moment en què li van preguntar: si naixessis de nou, tornaries a ser actriu? Aquest interrogant va fer que ella mateixa se’n plantegés un altre: si vull dedicar-me a la música, per què he d’esperar una altra vida?

Diu que si té un amic amb qui tomba des de fa anys i anys, aquest és l’atzar. I que va ser ell qui li va posar entre les mans l’oportunitat de dedicar-s’hi, quan li van demanar que cantés cançons de la guerra. No va haver de canviar de vida per fer el que feia tant de temps que volia fer.

Davant del micro afirma que no es tracta tant de llegir partitures com de cantar amb confiança. Escoltant la veu, la que entona a fora, sí. Però també la que ha d’afinar millor: la de dins. I del fons del fons recuperar aquella nena que dins d’un tren va cantar ben fort, per espantar els fantasmes. Ho deixa a l’aire: per què s’ha de matar un adult per tornar a ser un nen?

Tanca els ulls, interpreta Lili Marlene, com ho va fer anys enrere davant la càmera. Els obre. Ho confessa: ser actriu té a veure amb somiar. Somiar que ets una altra. I creure-t’ho i saber que al cap i a la fi la vida és canvi. Que un dia somies al costat d’una ràdio i l’endemà ho recordes davant d’un públic ple.


Nou comentari

El piano

Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?
Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement

Comparteix