Foto: Nicholas Canup
“Per què penses aquestes coses? Ets massa jove, ja te n’hauràs de preocupar quan siguis vella”. M’ho ha dit la germana de la meva àvia quan li he explicat que ahir vaig veure un documental sobre pacients terminals (Dying at Grace) al cicle OVNI del CCCB. I que m’ha quedat un noséquè a dins. I que em venen tot de preguntes al cap. I que em vaig imaginar el dia que i que vaig recordar el dia quan.
Què queda
Quan veig pel·lícules que fa temps que van ser rodades, penso que totes les preocupacions útils i inútils que aquell actor traginava, totes les il·lusions, tots els projectes de futur, tota la intel·ligència ja no hi és. Què en queda? El record. Per tant, potser la pregunta seria: si haguéssim de plegar de viure avui, què deixaríem al món? Potser a l’hora de respondre ens vindrien presses per trucar a algú, per perdonar, per demanar perdó, per atrevir-nos a fer allò. Per estimar més i millor. Per no rondinar ni emprenyar-nos per bestieses. Per treure la palla dels dies i fer les coses amb sentit.
L’adeu
“Em costa parlar d’això”. “Em fa por tornar a la meva antiga vida”. “Ja no espero miracles”. Com acompanyem les persones que se’n van? Aquest documental mostra la importància que infermers i metges tinguin tacte. Que escoltin i comuniquin el que toca comunicar. És una feina tan humana que seria de molt mal gust tractar les persones com a números, sense donar-los l’oportunitat d’obrir-se ni d’informar-los com toca. Però també mostra com cada pacient l’afronta d’una manera diferent: un intentant fer broma i relativitzant-la, l’altre –amb una lucidesa difícil d’aguantar fins al final– dient que aprofitarà els dies que li queden. Però a la que algú els grata una mica, surten a raig les pors. Quan els hi treuen el tema amb naturalitat és quan s’atreveixen a encarar-la amb menys transcendència.
Plans inútils
Donem per fet que ens n’anirem als 80 o 90 anys, qui sap si en farem 100. Escombrem el final tan lluny com podem. Però un dilluns o un dijous o un dissabte qualsevol, sense demanar-nos ni a quina hora ni de quina manera voldríem anar-nos-en, l’ombra negra es presenta. I per molt que ens creguem els reis del planeta i anem amb tantes pretensions, ens recorda que som petits, minúsculs. Res. És en un segon que els pacients d’aquest documental deixen de respirar. I tot d’una el món segueix girant, però el seu cos és allà i ells, no (o sí, d’alguna manera). Una infermera compara l’angoixa eterna (del pacient i dels familiars) dels últims dies amb un part. Esperar la mort com qui espera la vida.
Ser
Fem veure que la mort no existeix fins que ens recorda que existeix. La tenim a tocar, però la ignorem. Ens fa cosa parlar-ne, i ho evitem, fins que és massa tard. Jo mateixa, mentre sentia com gent del públic s’aixecava i se n’anava (i tenia temptacions de fer el mateix), apartava la vista, perquè era massa incòmode. Massa de veritat. Quan vaig sortir al carrer, veia com grups d’amics reien, sopaven, d’altres arrugaven el front al metro, i d’altres badallaven. Però si jo ara escric i tu ara em llegeixes és perquè estem vius. I més val que quan la mort ens vingui a buscar, siguem joves o vells, ens trobi aprofitant els dies i estan en pau amb el que som i fem.
