Quan la Thordis Elva, islandesa, tenia 16 anys va conèixer en Tom Stranger, un estudiant australià de 18 anys. Es van enamorar, van començar a sortir junts, fins i tot ell va conèixer els pares d’ella. Per Nadal, van anar junts al ball. La Thordis va beure per primera vegada i es va trobar malament, de manera que en Tom la va dur a casa. Un cop allà, el seu cavaller la va violar.
Després d’uns anys d’intensa culpabilitat per part d’ella i de negació dels fets per part d’ell, la Thordis va decidir escriure una carta al seu assetjador. Així va començar la reconciliació, la pau, amb l’altre i amb un mateix. El perdó i l’acceptació. Junts han recorregut un camí complex de comprensió mútua i ara expliquen en aquesta xerrada TED la seva història.
1. Thordis: Era com un conte de fades: els seus braços forts m’envoltaven i em deixaven al meu llit. Però la gratitud que sentia cap a ell aviat es va convertir en horror quan es va començar a treure la roba i es va posar a sobre meu. El meu cap s’havia aclarit, però el meu cos encara estava massa dèbil per defensar-se, i el dolor va ser encegador. Pensava que em trencava en dos. Per mantenir-me desperta, vaig comptar en silenci els segons del meu despertador. I des d’aquella nit sé que hi ha 7.200 segons en dues hores.
2. Thordis: Tot i la feblesa d’aquells dies i després de plorar durant setmanes, aquest incident no s’ajustava a les meves idees sobre violacions que havia vist a la televisió. En Tom no era un boig armat, era el meu xicot. I això no havia passat en un carreró de mala mort, sinó al meu llit. En el moment en què vaig poder identificar el que m’havia passat com a violació, ell ja havia acabat el programa d’intercanvi i se n’havia anat a Austràlia.
3. Thordis: Em van criar en un món on a les noies se’ls ensenya que són violades per alguna raó. La faldilla que duien era massa curta, el seu somriure era massa gran, el seu alè feia pudor d’alcohol. I jo era culpable de totes aquestes coses, així que la vergonya havia de ser meva. Vaig tardar anys a adonar-me que només una cosa podria haver fet que no fos violada aquella nit, i que no era la meva faldilla, que no era el meu somriure, que no era la meva ingenuïtat infantil. L’única cosa que podria haver impedit que fos violada aquella nit és l’home que em va violar, que s’hagués aturat ell mateix.
4. Tom: [L’endemà] la paraula “violació” no va ressonar a la meva ment, i jo no em vaig crucificar a mi mateix amb els records de la nit anterior. No va ser tant un rebuig conscient, va ser més aviat que reconèixer la realitat estava prohibit. La meva visió de les accions rebutjava del tot qualsevol reconeixement de l’immens trauma que li havia causat a la Thordis. Per ser honest, no vaig reconèixer que havia violat la Thordis ni quan ho vaig fer ni durant els dies següents dies. Desautoritzava la veritat per convèncer-me que havia estat sexe i no una violació.
5. Tom: Quan vaig tenir l’oportunitat d’identificar el veritable turment que havia causat, no vaig parar quiet. Ja fos distraient-me, consumint substàncies, buscant altres emocions o vigilant escrupulosament el meu jo interior, em negava a estar quiet i en silenci.
6. Thordis: Nou anys després d’aquell ball de Nadal, jo tenia 25 anys, i anava directa a una crisi nerviosa. La meva autoestima estava enterrada sota un estat de desànim i de silenci que m’aïllava de tot el món que m’importava, i estava consumida per l’odi i enfadada amb tothom.
7. Thordis: Sempre he dut un quadern amb mi, al·legant que era per anotar idees en moments d’inspiració, però la veritat és que era per estar constantment ocupada, ja que en els moments de quietud, em trobava tornant a comptar segons. Però aquell dia, vaig veure amb sorpresa com les paraules em fluïen de la ploma, conformant la carta més important que he escrit mai, adreçada a en Tom. Després de narrar la violència a què m’havia sotmès, les paraules “vull trobar el perdó” em van sorprendre a mi més que a ningú. Però en el fons em vaig adonar que aquesta era la meva manera de sortir del patiment, perquè independentment de si ell mereixia el meu perdó, jo em mereixia la pau. L’etapa de la vergonya s’havia acabat.
8. Thordis: L’única resposta per a la qual no estava preparada va ser una confessió escrita d’en Tom, plena de laments desarmats. Com a resultat, ell també havia estat empresonat pel silenci. I això va marcar el començament d’una correspondència que va durar vuit anys i que Déu sap que mai va ser fàcil, però va ser sempre honesta. Em va alleujar de les càrregues que duia injustament, i ell, al seu torn, va ser conscient del que havia fet. Els nostres intercanvis escrits es van convertir en una plataforma per disseccionar les conseqüències d’aquella nit.
9. Thordis: Vam començar un diàleg que jo sentia que era necessari explorar al màxim. Així que, després de vuit anys de correspondència, i gairebé 16 anys després d’aquella nit, vaig reunir el valor per proposar-li una idea boja: que ens trobéssim en persona i ens enfrontéssim al nostre passat d’una vegada per totes. Tom: Islàndia i Austràlia són geogràficament a molta distància. Enmig de totes dues hi ha Sud-àfrica. Vam decidir trobar-nos a Ciutat del Cap.
10. Thordis: Durant aquella setmana vam parlar literalment de les nostres històries vitals, de l’un i de l’altra, de principi a fi. I vam tractar d’analitzar la nostra pròpia història. Vam posar una condició estricta, ser honestos, i això també va comportar una certa exposició, una vulnerabilitat a cor obert. Hi havia confessions decebedores, i moments en què no podíem comprendre l’experiència de l’altre. Vam pronunciar en veu alta els efectes sísmics de la violència sexual i els vam escoltar cara a cara. En altres ocasions, però, vam trobar la claredat en alça, i fins i tot algunes rialles totalment inesperades però alliberadores. Quan va arribar el moment, ens vam saber escoltar amb atenció. I les nostres realitats individuals van ser ventilades amb puresa, sense filtre, cosa que no podia fer res més que alleugerir la nostra ànima.
11. Thordis: Vaig llegir en algun lloc que has d’intentar ser com la persona que hauries necessitat ser quan eres jove. Quan jo era adolescent, hauria necessitat saber que la culpa no era meva, que hi ha esperança després de la violació, que fins i tot es pot trobar la felicitat, bé que la comparteixo jo amb el meu marit avui. És per això que vaig començar a escriure febrilment durant la meva tornada de Ciutat del Cap, i que ha acabat sent un llibre que hem escrit amb en Tom, i que esperem que pugui ser d’utilitat per a les persones de tots dos extrems de l’escala assetjador-violat. Si més no, és la història que ens hauria agradat sentir quan érem més joves. […] Com podem entendre el que produeix la violència humana si ens neguem a reconèixer la humanitat dels qui la cometen? I com podem donar suport als supervivents si estem fent que se sentin inferiors? Com podem buscar solucions a una de les amenaces més grans per a la vida de les dones i els nens de tot el món, si les paraules que utilitzem són part del problema?
12. Tom: Que hagis fet una cosa no ha de constituir la suma del que ets. Les veus del meu cap es van calmar. L’autocompassió indulgent va ser privada d’oxigen, i va ser substituïda per l’aire net de l’acceptació. L’acceptació que jo havia fet mal a aquesta meravellosa persona que és al meu costat; l’acceptació que formo part d’un grup gran i sorprenentment quotidià d’homes que han estat sexualment violents amb les seves parelles.
13. Thordis: Quan vaig dir a la Thordis que l’havia violat, la culpa va saltar d’ella cap a mi. Massa sovint, la responsabilitat s’atribueix a les dones supervivents de violència sexual, i no als homes que la cometen.
14. Thordis: Una de les coses que he trobat útils en el meu viatge de curació és educar-me a mi mateixa sobre la violència sexual. I com a resultat, he estat llegint, escrivint i parlant sobre aquest problema des de fa més d’una dècada, anant a conferències arreu del món. I per la meva experiència, els assistents a aquest tipus d’esdeveniments són gairebé exclusivament dones. Però ja és hora que deixem de tractar la violència sexual com un assumpte de dones. La majoria de la violència sexual contra les dones i els homes la cometen homes. I no obstant això, les seves veus no són prou representades en aquests debats. Però tots som necessaris aquí. Imagineu tot el patiment que podria alleujar-se si ens atrevíssim a fer front a aquest problema junts.
www.ted.com
