Això no és amor

"El que no es diu" dona veu a la cultura de la violació a la Sala Beckett

Foto: Ferran Rivas

Mil anys va estar-se el fill de Zeus
Perseguint Dafne, que el rebutjava,
Mil anys creuant els boscos
temptant d’acorralar-la,
I mil anys més nosaltres
Repetint i repetint i repetint el mite
Sense posar-lo en dubte, sense negar-lo.

Per què no vares dir-me, mare,
Que no és dolor i no és condemna,
Que no és persecució, l’amor,
Que això és violència?

Mireia Calafell

A l’escenari es trenca la parella a qui donen vida Muguet Franc i Xavier Sáez en l’obra El que no es diu, de Marilia Samper, que avui s’estrena a la Sala Beckett. Ell diu que no entén per què ella vol deixar-lo i ella vinga a dir-li que no hi ha res a discutir, que ja està tot dat i beneït, que ella se’n va. Comença ell a repassar la seva història a la recerca del record memorable que eviti la desfeta, però alguna cosa canvia quan mencionen el dia que, d’adolescents, van sortir junts per primer cop. És llavors que surt a la llum l’abús, la violació que va precedir, i marcar per sempre, la seva relació. Un vincle que mai més seria sincer, honest o ple, com si “ens haguessin robat les paraules”, com diu ell, i que ella viuria ja sempre “amb una estella de por”.

Com un ressort, el passat dels personatges inunda l’escenari, que es converteix en un ring on tindrà lloc un diàleg tens, que els farà desplaçar d’una banda a l’altra de l’escena, sense acabar de tocar-se, sense acabar de resoldre l’espai que els separa, no trobant mai les paraules per salvar-lo. D’aquesta proxèmia tensa en un surt una obra amb la potència del fet quotidià: la parella seu en butaques vermelles i enumerades com les nostres, a la nostra altura, té un gat, com molts de nosaltres, i parla del període de confinament com ho faries tu.

Quan es mouen, orbiten al volant del relat de la nit que va tenir lloc la violació com ho farien al voltant d’un bucle xuclador: encerclen la qüestió i se la miren molta estona, sense acabar d’abordar-la. Ella sap que acostar-se massa a la veritat pot destruir-la i no dir-la vol dir deixar-se consumir, seguir habitant aquella espiral. Ell, en canvi, no sap res, o no vol saber-ho. Una escena nua per a un discurs massa vestit que, en despullar-se, congela el públic a les butaques. Un públic que no pot amagar-se perquè els llums segueixen encesos al principi de la representació. És la manera que té la dramaturga d’activar el públic, d’incloure’l en aquest nou espai que enceta l’obra, que reivindica la paraula i la denúncia.

És a partir de llavors que pren força la posada en escena dels mecanismes de silenciament que operen en la societat i dins un mateix. Franc dona vida i cos a les víctimes d’abús que no denuncien perquè el silenci té un cost menor, per evitar exposar-se i conservar el lloc de feina, un vincle amorós o l’acceptació familiar. O perquè, senzillament, passen per alt l’agressió dins el garbuix de dinàmiques opressores i sexistes que defineixen la societat contemporània. El que està en joc, doncs, és la definició mateixa de violència, la delimitació d’un acte. L’obra repensa la definició heretada de violació per eixamplar-la, incloent-hi moltes formes de  violència, la física i la sexual, però també l’abús psicològic i la coerció dialèctica.

En un punt de la representació, ell insisteix que l’estima i ella fa que sí, que ella, creu, també l’ha estimat “de veritat”. Aquest, doncs, no és el problema, perquè de maneres d’estimar n’hi ha moltes, la qüestió és que moltes d’elles impliquen una forma o altra de violència, i no ho sabem. O no ens n’adonem. O ens va millor no saber-ho. “No vaig voler pensar”, justifica ell. Marilia Samper, i la parella que tenim davant, saben molt bé el que es disputa, en la definició de violació i violador: la culpa, el repartiment de la responsabilitat. Una responsabilitat que, tradicionalment, ha recaigut sobre la víctima, nenes massa fresques, noies massa atrevides o dones massa inconscients, que ho buscaven. Sáez representa, en escena, l’agressor que es dissocia de si mateix dient que ell no és pas aquell que va fer allò anys enrere, que van ser les pel·lícules i els amics, que van influir en el seu comportament. Mira de fer-se perdonar acusant el sistema d’incentivar dinàmiques d’assetjament sexual. Tot això, a la fi, és ben igual perquè El que no diem no busca resoldre de manera reeixida un conflicte de parella, sinó verbalitzar el que no es diu, posar en escena el que es tolera, el que ens passa per alt, el que silenciem de manera sistemàtica, el que fa por dir(-nos), allò que és més fàcil ignorar.

Aquesta és la pedra de toc d’una obra conscient que exculpar el sistema vol dir obviar que la cultura de la violació és un fet estructural de la nostra societat, però que també sap que assenyalar sols el sistema eximeix automàticament l’agressor, perpetuant la dinàmica que denuncia. Una representació que vol ser una mena de tancament, per a ella, que finalment deixa enrere la culpa heretada i la tradició del silenci, però sobretot, com planteja Samper, l’inici d’un debat necessari i un espai de sororitat. La podeu veure a la Sala Beckett fins al 6 de juny.

Foto: Ferran Rivas


El que no es diu


A la Sala Beckett, fins al 6 de juny.

Autoria i direcció: Marilia Samper.

Repartiment: Muguet Franc i Xavi Sáez.

Horari: de dimecres a dissabte, a les 19:30, i el diumenge, a les 18:30.

Durada: una hora i deu minuts.

Foto: Ferran Rivas










Nou comentari