Romeu i Julieta han de ser home i dona?

El TNC acull «El público», de García Lorca, una obra que ens encara amb els límits del teatre

Arxivat a: Teatre, La butaca

Foto: Teatre Nacional de Catalunya


Quan anem al teatre, ja sabem que ens enganyaran. Entre l’escenari i el públic, entre el text i el pensament que ens provoca, hi sura el pacte de la ficció, el pes de la convenció: un fil invisible, de vegades incomprensible, que assumim com a part intrínseca del joc. El público, l’obra de García Lorca escrita entre 1929 i 1930 que es va estrenar ahir al Teatre Nacional amb direcció d’Àlex Rigola, capgira les normes preestablertes i ens encara amb els límits del teatre. Aquells límits que tenim tan assumits com a necessaris, aquells límits que, de tan necessaris, ens oblidem de percebre.

A El público, les normes s’esmicolen bruscament, com si l’autor les hagués posat dins d’una trituradora. Lorca la va escriure en una etapa de qüestionament sobre la seva obra teatral i, més que presentar-nos un univers ficcional perquè ens perdem en l’argument, ens proposa una representació que és, tota ella, un assaig, un exercici teatral sobre el mateix teatre. Amb una vocació clarament surrealista i acarant els seus dubtes a Shakespeare, a Romeu i Julieta, Lorca comença a desgranar preguntes. Qui va dir que Romeu i Juileta havien de ser un home i una dona? Com sabem que s’estimaven? I si era tot mentida? Qui impedeix a Julieta tenir iniciativa sexual pròpia?

L’homosexualitat i l’alliberament sexual són, sens dubte, dos temes cabdals en les reivindicacions d’El público. En un diàleg entre dos nois, sentim: “¿Y si yo quiero enamorarme de un cocodrilo? Te enamoras. ¿Y si yo quiero enamorarme de ti? Te enamoras también, yo te dejo.” La transparència d’aquest diàleg, però, xoca amb la barreja de termes, amb la pugna entre realitat i ficció, que a estones són el mateix. I l’espectador es desconcerta, perquè el fil invisible que hi ha sempre, el pacte silenciós, l’engany consentit de quan seiem a la butaca, s’ha trencat, no existeix. No sabem on som i hem de deixar que els actors ens ho expliquin.

“La vida es como el teatro, pero también el teatro es como la vida.” N’anem sent conscients a mesura que passen els minuts, i al final ja no ens sorprèn que parlin de nosaltres i ens convidin a baixar. Potser aquest cop no ens han enganyat, potser aquest cop una colla de cavalls revolucionaris ens ha obert els ulls i no ens n’hem cregut ben res, del que hem vist. En som víctimes i en som part. I marxem. Però sabem que el proper cop hi tornarem a caure. Crèduls per voluntat pròpia, renovarem el pacte, redibuixarem el fil, ens ho creurem tot. O seguirem arrapats a Lorca, un autor en crisi que s’explora a ell mateix i pren el públic com a aliat, l’imprescindible públic. Perquè… què seríem els humans sense crisis? Què seria el teatre sense públic?

Tràiler d’«El público»:


 

Nou comentari

Laura
I si l’atzar et porta lluny,/ que els déus et guardin el camí
Més entrades...