Foto: Catorze
Diumenge de desembre, Gran Teatre del Liceu. Els Pets toquen la cançó que dona títol al seu nou àlbum i jo miro enlaire. No la puc escoltar sense tremolar. Som. Quina sort que sigueu i que hi sigueu. “I mirant les fotos emmarcades d’aquest marrec, que ja fa un mes que no ha trucat, esbossarem un somrís i pararem la taula…”. En Lluís Gavaldà s’adreça des de l’escenari al marrec en qüestió, que ocupa una butaca central de la fila cinc, i li retreu amb un gest les trucades que no farà d’aquí a un temps, quan els anys els pesin a les cames i el veïnat ja no s’assembli en res a aquell carrer tan seu.
Veig el pare renyant el nen per l’hipotètic oblit futur i celebro ser avui aquí, amb un fill meu a la dreta i una fan a l’esquerra de les que no dubten a quedar-se en sostenidors ni que aquest sigui un marc dels que exigeixen certa contenció. El marrec Gavaldà potser ja ha deixat de ser el nin rondinaire d’aquell valset dolç, però encara no és ni tan sols un adolescent que renegui de les cançons paternes. Ben al contrari, es passa el concert ballant, al costat de les dues àvies, de l’avi i de la mare, i ser-ne testimoni des de tan a prop és un privilegi afegit.
“…i visca la mare que us va parir!”, hem cridat tots, els de platea i els dels cinc pisos, quan s’han presentat com sempre, amb el preceptiu “Somelspetsdeconstantí”. Ja venim advertits de casa que en aquesta gira no tocaran el Bon dia, i els ho perdonem perquè mira, prou que fan mantenint-se tan en forma després de tants anys. [Al final, mentre el públic reclami més bisos i ells es facin pregar un pèl massa, sonarà un altre Bon dia: una cançó dels anys seixanta de Lita Torelló, amb lletra de Jordi Sarsanedas: “Faci fosc o faci clar/ res no em roba l’alegria/ d’escampar un somriure amb el bon dia”.]
“Us veig una mica tensos, us heu de deixar anar”, ens diu el Lluís, i en fer-ho es destensa també ell. Del tot. Ningú diria que és el primer cop que toquen al Liceu, ni sembla que els imposi gaire encetar la gira en aquest recinte. Lluís Gavaldà, Joan Reig i Falín Cáceres (acompanyats per Jordi Bastida, Marcel Cavallé i Joan Pau Chaves) han madurat com el bon vi, fan cançons cada cop millors i són conscients que les rialles més franques venen de riure’s d’un mateix.
Els Pets sempre han sabut a quin país viuen. Ara saben, és clar, que hi ha persones innocents empresonades. Hi fan referència quan toquen La vida és bonica (però complicada): “Quan la vam fer no teníem ni idea que avui seria tan vigent i tan actual. Parla de gent que està a les presons i de gent que els enyora”. Toquen també les dues cançons de Som que aborden la situació política: “Una s’entén molt [L’exèrcit que vindrà] i l’altra, no”, admet Gavaldà. Prendre mal vol ser (tot i que costi d’entendre) el retrat quotidià d’un torturador, d’un policia que es guanya el sou estomacant mentre a casa recull els vidres d’un got trencat com faries tu o faria jo. Abans de l’esclat republicà amb Jo vull ser rei, arriba una nova al·lusió al context polític: “L’altre dia ens van dir que tal com està la cosa seria millor que no la cantéssim. I vam dir: doncs la fem”.
De les tretze cançons del disc Som –ara ja el trobem sencer a Spotify, per sort–, ens en brinden dotze. L’única que queda fora de joc és El dia que et vas trencar. A mi, que soc més de pop que de rock, la peça que m’empeny a afinar la gola és No vull que t’agradi aquesta cançó. En Lluís l’entona assegut al llindar de l’escenari i ja em tens dient en veu alta no, no, no, no tens dret a cantar-la, no saps de què parla, és meva i em porta records.
