Sou els meus dàtils

«Les noies de Mossbank Road» es traslladen a la Villarroel

Arxivat a: Teatre, La butaca

Foto: Felipe Mena


La complicitat és un fenomen difícil d’explicar. Sobretot quan es dona entre dones que, tot i ser molt diferents, han compartit bona part de la seva vida. Són aquelles coses que si no les has sentides, no pots gosar explicar-les bé.

Es diu que els amics són la família que tries, i la Rose ho té clar: “Diuen que es pot sobreviure al desert només amb dàtils. Vosaltres sou els meus dàtils”. La Sala Villarroel es converteix en una casa d’estudiants mentre acull Les noies de Mossbank Road fins a l’11 de febrer: la Rose, la Di i la Viv.

Clara Segura, Marta Marco i Cristina Genebat dibuixen tres personatges molt diferents entre ells que evolucionen amb el pas del temps i aconsegueixen fer-te creure que, de debò, són amigues. És més, companyes. La vida, però, no les perdona: estomacada per aquí i patacada per allà, el riure que omple la sala la primera part de l’obra acaba amb un silenci trencat al final. Sense saber ben bé com van teixint la seva complicitat i et conviden a formar-ne part. Podries compartir pis amb elles, menjant dàtils i para de comptar. 



Les noies de Mossbank Road

Fins l’11 de febrer
Sala Villarroel

Text: Amelia Bullmore
Directora: Sílvia Munt
Actrius: Clara Segura, Marta Marco i Cristina Genebat

Nou comentari

Estimar-te com la terra
I al record les tardes bones / i cançons a mig desfer
Més entrades...
El pitjor buit d'una mare
14 dones comparteixen el dolor d'haver perdut els fills que van engendrar
Més entrades...