La 30a edició de Temporada Alta va començar el passat 7 d’octubre. Un dels plats forts de la segona meitat del festival, que s’allarga fins al 12 de desembre, és, sens dubte, la Setmana de Programadors. Aquesta iniciativa, del 17 al 20 de novembre, sacseja la programació i serveix d’aparador perquè, a més del públic general, professionals de les arts escèniques d’arreu del món s’apropin i coneguin muntatges fets a Catalunya.
Com ens explicava Salvador Sunyer, director artístic del festival, en aquesta entrevista “el que té vida a fora és la creació contemporània en diversos àmbits i gent que tingui veu pròpia”. És per això que durant la Setmana de programadors la graella de Temporada Alta s’omple de propostes de gèneres i formats molt diversos (dansa, instal·lacions, teatre d’objectes, performance…), però sempre amb el segell de la contemporaneïtat. Us proposem una selecció de 14 espectacles, alguns d’ells inclosos a la Setmana de Programadors, que podreu veure durant la segona meitat del festival.
1. Terces, de Johann Le Guillerm (del 17 al 20 de novembre, La Copa (La Devesa)
L’artista francès Johann Le Guillerm, un dels grans representants del circ conceptual francès, torna a TA amb una nova proposta, antítesi de les anteriors Secret (2003) i Secret (Temps 2): Terces vol dir llaurar la terra per tercera vegada, i Terces és una obra en què ens convida a reconsiderar el seu univers creatiu i fa entrar els espectadors en un laboratori de nous fenòmens que revolucionen els punts de vista sobre el món futur. Aquest espectacle de circ imagina una realitat en què les màquines funcionen per si soles i en què l’energia poètica i utòpica substitueix la tecnologia.
2. Bonobo, de Josep Julien (11 de novembre, El Canal)
Josep Julien, autor i director de l’obra, era molt a prop dels fets aquella tarda d’agost del 2017 en què en Younes va ser abatut a trets pels Mossos d’Esquadra després de fugir dels atemptats de la Rambla. La condició d’aquell jove de Ripoll, la fragilitat de les nostres conviccions i de la identitat, l’existència o no de segones oportunitats i moltes preguntes on l’odi i la pietat són presents van portar Julien a escriure Bonobo. Guanyadora del XV Premi Quim Masó de 2021, l’obra explica, amb la tensió d’un thriller i com si fos una road movie, la fugida accidentada i desesperada d’en Fadi per tot l’Estat.
3. Ute Lemper & Gio Symphonia (11 de novembre, Auditori de Girona)
L’energia efervescent de l’Alemanya d’entreguerres és el fil conductor d’una vetllada que vol portar el públic al Berlín que volia ser la capital europea de les avantguardes musicals, però sobretot del cabaret. Ute Lemper, la cantant que millor ha recollit aquest llegat musical amb la seva veu, presència i estil porta a l’Auditori de Girona, acompanyada de la Gio Symphonia sota la batuta de Francesc Prat, la Jazz Suite for Orchestra d’Erwin Schulhoff, cançons de Kurt Weill, Hanns Eisler i una suite de cançons de cabaret de Berlín.
4. La motxilla de l’Ada (6 de novembre, Teatre de Salt)
La companyia Teatre al detall porta a TA l’últim espectacle de la seva trilogia dedicada a nenes valentes i a la identitat de gènere. La motxilla de l’Ada, guanyador del Premi de la Crítica 2021 al millor espectacle per a públic familiar, reflexiona sobre la identitat de gènere i les etiquetes que controlen la societat. Nen o nena, blau o rosa, fort o feble… L’Ada té ganes de jugar, sense preocupar-se de les categories en què la societat la força a entrar. L’Ada s’allibera de la motxilla feixuga que la vol atrapada en el que se suposa que ha de ser un nen o una nena i, per fi, troba el seu lloc.
5. Los perros, de Led Silhouette (18 de novembre, Teatre de Salt)
La companyia de dansa navarresa Led Silhouette i el coreògraf Marcos Morau ens ofereixen un encreuament de temps i llenguatges, que s’estrena en la seva versió de sala al festival. Els dos intèrprets, Jon López i Martxel Rodríguez, han passat per La Veronal i en aquesta nova peça del seu projecte personal fan servir el seu cos com si fossin gossos ambulants sense amo. Una transformació que els permet bordar i ballar per reproduir la capacitat de resistència de l’animal davant qualsevol adversitat, per expressar empatia, vulnerabilitat, compassió, generositat, alegria, dolor i sobretot rebel·lia a través de l’amor.
6. Una imagen interior, d’El Conde de Torrefiel (19 de novembre, El Canal)
La companyia El Conde de Torrefiel s’ha convertit en un projecte cobejat pels principals teatres i festivals d’Europa gràcies a la seva personal combinació de text, moviment, imatges plàstiques. Des de la seva creació el 2010, s’han mantingut fidels a la seva manera d’entendre el teatre, que continua en aquest cicle titulat Ultraficcions, que va començar a créixer fa un any i va tenir la seva estrena absoluta el maig passat a Viena. Una imagen interior s’endinsa en un espai que podria ser un museu, un supermercat o una cova, des d’on es convida el públic a emprendre una fugida poètica del món exterior i de les imatges i les ficcions que ens controlen.
7. SCRATCH, de Daniel J. Meyer (25 de novembre, Sala La Planeta)
SCRATCH és un monòleg del mateix equip creatiu que va estrenar l’aclamada A.K.A., obra que s’acostava al públic jove per parlar dels pactes del desig i l’aparença o simulació dels estats d’ànims. A SCRATCH, Clara Mingueza interpreta una DJ que explica, a ritme de sessió de música electrònica, les seves experiències, el seu dia a dia, tant en el món de la nit com en la seva intimitat, a casa seva amb la seva parella. I també confessa el seu anhel amagat de tenir la seva pròpia veu, de ser compositora indie.
8. Otelas (Otel·lo), de William Shakespeare (25 de novembre, Teatre Municipal de Girona)
El director lituà Oskaras Koršunovas mira la tragèdia d’Otel·lo a través del prisma de la nostra societat devorada per la por i la gelosia i la converteix en una obra sobre el desig, la bellesa i el destí, però també en una obra política, que desafia la nostra relació amb els estrangers, el gènere i l’altre. Les narracions postcolonials se submergeixen en el món de Shakespeare per crear una distància i perspectiva sobre passió, traïció i venjança unitdes en una coreografia sensual i de vegades violenta, i també ens mostra l’abast de la manipulació política dins de la nostra societat moderna en què l’exclusió, l’explotació i la xenofòbia encara són tan presents com sempre.
9. Los años, de Mariano Pensotti (26 i 27 de novembre, El Canal)
Present i futur conviuen en el nou projecte escènic de Mariano Pensotti, un dels creadors argentins favorits dels grans festivals europeus. El seu nou muntatge explica la història de Manuel en dos moments molt diferents de la seva vida, quan té 30 i 60 anys. Dues etapes vitals que conviuen en paral·lel a l’escenari mentre es desenvolupa el tercer actor d’aquesta funció: el documental que filma en la seva joventut, captant per atzar un nen que per sobreviure sol s’inventa una família. A través del Manuel del 2020 i el del 2050 l’obra planteja preguntes existencials en un espectacle on Pensotti torna a desplegar la seva particular afició per incorporar la pantalla a la dramatúrgia escènica.
10. *HIT ME IF I’M PRETTY*, de Juana Dolores (2 de desembre, Teatre de Salt)
Juana Dolores Romero presenta una peça sobre les contradiccions amoroses, un assaig crític i escènic feminista sobre la sobirania de l’objecte de desig en un context sentimental, eròtic, sexual o comercial. Renunciar a la feminitat i a la seva complexitat intel·lectual i sensual, contradictòria com totes les sensibilitats, és regalar-li al neoliberalisme patriarcal la tradició de la nostra pròpia imatge, la tradició del nostre propi ideal, la possibilitat de crear pensament crític entorn el nostre llegat femení des d’una perspectiva sobiranament feminista.
11. Xiula: Descontrol Orquestral (8 de desembre, Auditori de Girona)
Els Xiula tracen un viatge carregat d’humor i música per diferents etapes familiars amb la companyia de tota mena d’instruments i una orquestra de corda a l’escenari. A Temporada Alta estrenen Descontrol Orquestral, un espectacle que, com si fos una sessió de teràpia, convida a deixar anar l’autoexigència i celebrar que som com som i fem el que podem a través de la interacció amb els músics, el sentit de l’humor i també, és clar, el bon humor.
12. La Dévorée, de la Compagnie Rasposo (del 8 a l’11 de desembre, La Copa (La Devesa)
Una peça de circ en què els impulsos nerviosos i insolents dels músics són traduïts pels artistes de circ en situacions de perill, inestabilitat i risc. A través d’un relat mitològic, el de Pentesilea, reina de les Amazones, l’espectacle explora un univers carnal, ornamental, sofisticat i plàstic que aconsegueix sorprendre i explotar tota l’espectacularitat del circ. La Devorée explora totes les cares de la dona de circ, una dona que mostra la seva feminitat vulnerable i les seves passions.
13. Sondheim x Sondheim. Que passin els pallassos, amb Mario Gas (9 i 10 de desembre, Teatre Municipal de Girona)
El 2021 va morir Stephen Sondheim, un dels grans noms del musical de la segona meitat del segle XX. Aquest homenatge compta amb Mario Gas, que va dirigir, entre altres títols, un memorable Sweeney Todd aplaudit pel mateix Sondheim. Ningú millor que Gas per fer de mestre de cerimònies d’aquesta vetllada musical en memòria del geni acompanyat de Vicky Peña, Jordi Boixaderas, Muntsa Rius, Pep Molina, Xavier Ribera-Vall, Pedro Pomares o Àngel Llàcer, que van protagonitzar els seus musicals a casa nostra.
14. Instruccions per fer-se feixista, de Michela Murgia (10 de desembre, Teatre de Salt)
L’assaig Instruccions per fer-se feixista, de Michela Murgia és tota una provocació, un text ple d’ironia sobre la perillosa propagació dels populismes en les nostres societats. Amb adaptació de Sergi Pompermayer i sota la direcció de Miquel Gorriz, Mercè Aránega es fica a la pell, el pensament i la denúncia d’aquesta escriptora i activista italiana amb una gran projecció pública al seu país per convertir-se en la protagonista d’un monòleg que denuncia l’actual onada de feixisme arreu d’Europa i la resta del món. Un text per fer trontollar la seguretat en el nostre sistema democràtic.
