Wajdi Mouawad durant la representació del monòleg ‘Seuls’. Foto: Thibaut Baron

Quan vaig sortir de veure Incendis, encara embriagada, vaig escriure al Twitter alguna cosa així com que volia ser Wajdi Mouawad.

Després vaig investigar la biografia de l’autor i me’n vaig desdir. Perquè per escriure el que escriu Wajdi Mouawad, cal haver viscut el seu infern.

“La meva identitat s’ha construït a partir del rebuig de l’altre. Em van ensenyar a odiar els musulmans, els palestins, els israelians, els sunnites, els xiïtes, els jueus, perquè no eren cristians maronites –va explicar el dramaturg quebequès a Barcelona a finals de febrer, quan hi va venir a representar el monòleg Seuls–. Jo he ballat [d’alegria] per la mort d’un home, així és com es va construir la meva identitat. Vaig créixer en un univers contradictori: els meus pares em van ensenyar, amb molt d’amor, a odiar tota aquella gent que no era com jo.”

L’escriptor i dramaturg canadenc d’origen libanès admet: “Dins meu hi ha encara un insecte detestable que no puc matar, però sí domesticar”. En canvi, d’entranyes enfora s’ha reconciliat amb tots aquells que suposadament havia d’odiar: “He posat en escena una obra d’un autor àrab, la meva dona és jueva, el protagonista de la novel·la Ànima és palestí i el meu autor de capçalera és Kafka, que és més proper a mi que la meva família.”

Potser per això porta tatuat un escarabat a la mà dreta. I també recorre a l’insecte kafkià quan afirma: “L’escarabat és un animal que s’alimenta sobretot d’excrements, i aprofita part d’aquest aliment per crear una closca de gran bellesa. Un artista és un escarabat que troba, als excrements de la societat, els aliments necessaris per crear les obres que fascinen i commouen els membres d’aquesta societat. L’artista és l’escarabat que es nodreix de la merda present al món per al qual treballa”.

Ha ballat per la mort d’un home. Va créixer aprenent a odiar. I expia dimonis a través d’un art brutal, punyent, sagnant, cru, trasbalsador, que se’t clava a l’ànima talment com el ganivet es clava al sexe de la dona assassinada a la primera escena de la seva primera novel·la, guanyadora del premi Llibreter 2014 en la categoria d’Altres Literatures.

Que l’excés de pantalles no ens despisti: a Cels –l’obra que es representa des del 18 de juny a la Biblioteca de Catalunya, sota la direcció d’Oriol Broggi– hi ha l’esperit Mouawad al cent per cent. Hi ha dolor, por, terror, sang vessada, suïcidis. Morts. Hi ha poesia enmig de la barbàrie. Hi ha esperança, malgrat tots els malgrats.

Les tragèdies de Wajdi Mouawad ens transformen. I ens empenyen a voler convertir la misèria moral en art. A l’estil dels grans escarabats.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Jordi Benavente a juny 18, 2014 | 08:37
    Jordi Benavente juny 18, 2014 | 08:37
    N'estic llegint (gaudint, i patint) ÀNIMA, i ja tenim també les entrades per a CELS. Molt d'acord amb les teves paraules, Eva. Ja veig que Mouawad ens trasbalsa tant com ens apassiona.
  2. Icona del comentari de: Àurea a juny 20, 2014 | 15:58
    Àurea juny 20, 2014 | 15:58
    Cels és molt fort, impressionant. Broggi va a totes.

Respon a Jordi Benavente Cancel·la les respostes

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix