El poeta, assagista i narrador Xuan Bello va néixer a Paniceiros el 10 de juliol del 1965 i ha mort de forma sobtada el 29 de juliol del 2025 als 60 anys. Se'l considera un dels grans escriptors de la literatura contemporània asturiana i de la segona generació del Surdimientu, el moviment de recuperació de la llengua asturiana que va néixer després de la mort de Franco. El recordem amb un fragment del llibre Unes quantes coses boniques. Traduït per Jordi Raventós i publicat per Adesiara, ens fa adonar de com, mentre som esclaus d’una vida que no ens permet ni una estona de recolliment, massa sovint arraconem tot allò que ens toca més de prop: els rius i els pontarrons de la infantesa, els camins i els boscos on naixia l’aventura, les rondalles dels avis, les lectures captivadores de la joventut.
El mar, sempre reapareixent
Cada vegada que mirem el mar, el mirem com si mai de la vida no l’haguéssim vist. Encara que hi hagis nascut a la vora, no hi ha dia que no porti una aparença diferent i et sorprengui. Fa algunes setmanes, a Bustu, allí on Valdés és abrupte i les roques del mar reben el nom d’El Castiel·lu i La L·lobar, a quatre passes d’on desemboca el riu de la meva infantesa, vaig tornar a veure el mar. En Falo i la Laura m’havien convidat, a mi i a uns amics, a visitar les seves plantacions de camèlies, perquè n’hi ha d’infinites varietats, i jo ja anava com embriac de llums de tant remarcar els roses suaus, els blancs encesos i eburnis, en aquelles flors que evolucionaven en les seves mutacions des d’una simplicitat immaculada fins a una polièdrica complexitat que bé es podria anomenar cúbica, si volem entendre’ns. No sé si Luis Fernández, aquest matemàtic que fa de pintor, ha dibuixat algun cop una camèlia. Em vaig recordar de la seva rosa cúbica, que es troba en el Museu de Belles Arts d’Astúries amb tots els seus esborranys, quan tenia a la mà una flor de la camèlia que es coneix com a «Capità Rawes». Em vaig recordar de Luis Fernández, exiliat a França, pintant una vegada i una altra la seva rosa mentre en Falo m’explicava la seva creença que les camèlies asturianes no havien tingut el mateix origen que les gallegues. Les gallegues, segons sembla, i tal com corroboren els estudis d’ADN, van entrar per Portugal, i les asturianes procedien de Bretanya. M’ho va dir així i em va parlar d’un gremi de floristes que venien, damunt d’un carro tirat per bous, amb les seves camèlies i les anaven venent a qui volgués posar, de Nantes a Tapia, unes pinzellades amoroses d’Orient al seu jardí. No passaven de Ribadéu perquè allà ja arribaven els floristes de Porto.Jo anava per aquella forest, perquè aquella plantació era un bosc de camèlies, pensant que els camins del mar són sempre infinits: del Japó i de la Xina, que és d’on vénen aquestes formoses teàcies, van anar arribant allà on la terra i el clima els permetia resguardar-se. ¿És només una decisió dels homes portar, després d’un llarg viatge, quelcom tan bell cap a la seva terra? Sens dubte, això és cert, però jo no puc deixar de pensar que les camèlies, en la seva sàvia disposició a transformar-se en formes boniques, hi devien fer alguna cosa, també. En fi, tornant al tema: jo caminava per allà, recordant, com he explicat abans, que corria la brama que per aquella costa havia estat Saladí de visita, a casa d’un tal Rico de Vil.lamouros, ja que la flota otomana s’havia aturat en aquelles platges per protegir-se del vent del nord, quan de sobte vam sortir al mar i el vam veure, jo els asseguro que per primera vegada, exactament com en el vers de Valéry: «La mer, la mer, toujours recommencée.» Sí, tenia raó el poeta: és fascinant, després d’un pensament, observar la calma dels déus. El mar sempre és un altre, no pas el que vam veure ahir a la nit ni el que veurem demà. Homer, en un dels seus versos, diu que té color de vi: jo el vaig veure així en una platja que queia prop de Siracusa, el lloc en què fins llavors havia estat més a la vora de Grècia; Lezama Lima, tan atent als detalls, suggereix el color d’un perfum parisenc per parlar del mar que frega el Malecón de l’Havana: encara em recordo d’aquell trenc d’alba, quan em vaig quedar completament perplex per la varietat de tons blavosos i verds, talment una gemma insòlita, que el Carib tenia allà a primera hora del matí; un sempre veu el mar per primera vegada, renaixent a cada moment, perquè veu en la seva memòria, amb una nitidesa absoluta, la primera vegada que va veure el mar. Jo no devia tenir més de tres anys, i el meu pare i la meva mare em van dur a L·lubarca, a la platja. Allí el vaig veure, engabiat com una fera, llançant-se a ritmes suaus sobre les roques, arrossegant en els còdols la queixa d’un déu que exigeix com a penyora l’alè del món. Els meus ulls d’infant el van veure, indesxifrable: hi havia allà tot el que jo no sabia. El camí dels vaixells cap a ports desconeguts, aquells versos de Píndar, que van inspirar Valéry, i que diuen: «Oh ànima meva, no aspiris a la vida immortal, / però esgota tota l’extensió del que és possible!» En resum, alguna cosa així com la flor d’una camèlia omplint d’eternitat la fugacitat de l’instant.
Unes quantes coses boniques
© Xuan Bello
© Traducció de l'asturià de Jordi Raventós
© d’aquesta edició, Adesiara
