"L’any 1919, en un cafè de Praga, Franz Kafka participa en una tertúlia d’escriptors amics, quan una jove periodista i traductora procedent de Viena li demana permís per traduir algun dels seus relats. Es tracta de Milena Jesenská, que ha llegit i admira l’escriptor. En una de les primeres cartes que després li adreça, Kafka li diu que només recorda el seu vestit i la seva figura (una manera ben kafkiana de veure les realitats que l’envolten). Mesos més tard, a partir del primer d’abril del 1920, inicia amb ella una correspondència que donarà lloc a un dels grans textos kafkians, una mena de novel·la epistolar sobre l’amor sens dubte més apassionat que va viure Kafka i que constitueix un immillorable vehicle per penetrar en la rica, complexa i enigmàtica personalitat de l’autor txec." Ho explica Feliu Formosa al pròleg de Cartes a Milena, publicat per Quid Pro Quo en la traducció de Clara Formosa Plans.
Kafka (Praga, 3 de juliol del 1883 - Viena el 3 de juny del 1924), malalt i turmentat ("La malaltia dels pulmons només és una sortida de mare de la malaltia psíquica"), s'enamora de Milena ("Només és amor desorientat", "L'ésser humà no aguanta gaire temps sense que el cor li bategui, i mentre tu siguis lluny, com podrà bategar?"). Només s’han vist una vegada, però ell viu aquest vincle amb una intensitat i inseguretat devastadora: ("Crec que tenim una particularitat en comú, Milena: som tan tímids i porucs, gairebé cada carta és diferent, gairebé cada una s’espanta de l’anterior i encara més de la resposta", "Escrius que potser vindràs a Praga el mes que ve. Gairebé m’agradaria demanar-te: no vinguis. Deixa’m tenir l’esperança que, si un dia tinc la necessitat extrema de demanar-te que vinguis, vindràs de seguida, però ara millor que no vinguis, perquè hauries de tornar a marxar"). Us oferim una de les 132 cartes que hi trobareu.
Cartes a Milena
[Meran, 12 de juny del 1920]
Altre cop dissabte
Aquest encreuament de cartes s’ha d’acabar, Milena, ens farà parar bojos, un no sap què ha escrit, ni a què respon, i, passi el que passi, sempre està estremit. El teu txec l’entenc molt bé, també sento el riure, però em bellugo per les teves cartes entre la paraula i el riure, després sento només la paraula, i a part d’això hi ha la meva naturalesa: la por.
No puc avaluar si després de les meves cartes de dimecres i dijous encara em voldràs veure, la meva relació amb tu la conec (tu formes part de mi, fins i tot encara que no et tornés a veure mai més), [...] la conec mentre no estigui al territori confús de la por; la teva relació amb mi, en canvi, no la conec gens, pertany del tot a la por. Tu tampoc no em coneixes, Milena, ho repeteixo.
Per a mi és una cosa extraordinària això que passa, el meu món s’ensorra, el meu món es torna a alçar, a veure com te’n surts (em refereixo a mi). No em queixo perquè s’ensorri, ja s’ensorrava abans, em queixo perquè es torna a alçar, em queixo de les meves poques forces, em queixo d’haver nascut, em queixo de la llum del sol.
Com continuarem vivint? Si dius «sí» a les meves cartes de resposta, no pots continuar vivint a Viena, això és impossible. Amb la teva carta d’avui ha arribat una carta de Max Brod, en la qual, entre altres coses, escriu: «Ha passat una història curiosa que “relato” almenys per sobre. Reiner, el jove redactor del Tribuna (com diuen, un jove molt elegant i exageradament jove, potser té vint anys), s’ha enverinat. Va ser quan tu encara eres a Praga, em sembla. Ara se n’ha sabut el motiu: Willy Haas tenia una relació amb la seva dona (Ambrožová de soltera, amiga de Milena Jesenská), però sembla que aquesta relació no va anar més enllà dels límits intel·lectuals. No els van agafar de sorpresa ni res d’això, però la dona turmentava tant el seu home, a qui havia conegut molts anys abans de casar-s’hi, amb paraules sobretot i amb el seu comportament, que ell es va matar a la redacció. A primera hora ella va anar a la redacció amb el senyor Haas per preguntar per què el seu marit no havia tornat a casa després del torn de nit. El marit ja era a l’hospital i va morir abans que ells hi arribessin. Haas, que estava a punt de fer l’últim examen, va interrompre la carrera, va trencar amb el seu pare i ara dirigeix a Berlín una revista de cinema. Sembla que no li va gaire bé. La dona també viu a Berlín i diuen que es casaran. ‒ No sé per què t’explico aquesta història tan cruel. Potser només perquè tots dos sofrim el mateix dèmon i per això aquesta història ens pertany com nosaltres li pertanyem a ella».
Aquesta és la carta. Repeteixo que no et pots quedar a Viena. Quina història més terrible! Una vegada vaig agafar un talp i el vaig portar al camp de llúpol. Quan el vaig deixar anar, es va ficar sota terra frenètic, com si se submergís a l’aigua, va desaparèixer. Així cal fugir d’aquesta història.
Milena, no es tracta d’això, tu per a mi no ets una dona, ets una noia jove, una noia tan joveneta com no n’havia vist mai cap, no m’atreviré a allargar-te la mà, noia, la mà bruta, convulsa, unguiculada, inquieta, insegura, freda i calenta.
F
Cartes a Milena
© Franz Kafka
Títol original: Briefe an Milena
Publicat per quid pro quo edicions
El Gall Editor, S. L.
© D’aquesta edició: El Gall Editor, 2018
Traducció i notes: Clara Formosa Plans, 2018
© Del pròleg: Feliu Formosa Torres, 2018
Fotografia de la coberta: Milena devers els tretze anys, autor desconegut
