«—Sí, diu que el senyor Casaubon és una gran ànima.
—No en dubto.
—Ai, senyora Cadwallader; no hi veig cap gràcia, de casar-se amb una gran ànima.
—Doncs pren-ne nota, estimada. Ara ja has vist un home amb una ànima molt gran; si se te n'acosta un altre i et demana per casar-te amb ell, no l'acceptis.
—No l'acceptaria mai de la vida.»
Acabat de llegir aquest diàleg que mantenen dos personatges femenins de la gran novel·la de George Eliot, Ella alça els ulls del llibre perquè ha de parar de llegir. ¿Què és «una gran ànima»? ¿Basta pensar que la tens, per tenir-la de debò? El personatge que ha provocat l’elogi sarcàstic és Edward Casaubon, un home de quaranta-cinc anys que es casa amb una noieta de divuit a qui ha enlluernat amb la seva erudició, la seva vida retirada i la feina que fa anys que està embastant: vol escriure un llibre que permeti entendre el sentit de totes les mitologies que han existit sota la capa del sol. És clar, a la noieta de divuit anys, que es diu Dorothea, li agrada llegir i s’enlluerna amb un personatge tan cultivat i que parla tan bé.
Ella continua passant pàgines i a poc a poc va descobrint com és l’ànima del senyor Casaubon. Prefereix llegir un estudi sobre els insectes al Pentateuc que sortir a passejar amb la Dorothea. És «un pedant erudit amb sang de peix», com proclama un altre personatge, no tan llegit com el senyor Casaubon, però molt més savi.
Pobre senyor Casaubon! És l’ànima més maltractada de la novel·la, pensa Ella. Un home que aspira a volar com una àguila, però que només és capaç de desplegar ales de gallina. És terrible que no s’adoni que no està capacitat per dur a terme la feina que s’ha autoimposat. Li falta geni, pensa Ella, no cal que m’hi trenqui més el cap, és com voler ser un Mozart quan la naturalesa només t’ha dotat amb el talent d’un Salieri. Què hi farem, val més acceptar-ho.
Però el senyor Casaubon no ho accepta i per això té una actitud cruel amb la jove esposa. Ella està segura que quan va perfilar el personatge, George Eliot devia pensar en un home concret, en un home de carn i ossos que devia conèixer i menysprear. George Eliot és cruel quan el descriu com una persona «erudita i mediocre, ambiciosa i apocada, minuciosa i curta de mires». I hi té tot el dret, perquè el personatge també és producte de la seva imaginació. Perquè poden anar de bracet l’erudició i la mediocritat.
Quan acaba de llegir el llibre, Ella el tanca, satisfeta. Se’l mira, li somriu. Com si li hagués de correspondre. Sap que té al davant una novel·lassa, en una traducció esplèndida, i que n’ha gaudit cada peripècia, cada personatge, cada pàgina. Pensa: la George Eliot gasta una ironia que recorda molt la Jane Austen. Pensa: visca Middelmarch i la George Eliot, morin tots els pets bufats.
Middlemarch
© George Eliot
© Traducció de Xavier Pàmies
© Pròleg de Núria Perpinyà
© Bernat Metge Universal, La Casa dels Clàssics
"Antídot contra la vanitat" és una secció d'Antònia Carré-Pons poc ambiciosa. Només pretén desemmascarar actituds que alimenten els egos fins a deixar-los tan prims com les potes d’una aranya esculpida per Louise Bourgeois.
