L’assaig Homenatge a Barcelona, de Colm Tóibín, té una història llarga al darrere. Tracta de la Barcelona dels setanta i dels vuitanta, la Barcelona de la Transició i de la memòria de la dictadura, que és la que l’autor va conèixer quan hi va estar vivint, com a jove periodista, entre el 1975 i el 1978. Va escriure el llibre a principis dels noranta i, tot i que va ser traduït al català el 2003, fa temps que estava exhaurit. En parlem ara que l’Ajuntament de Barcelona i Ara Llibres n’han fet una reedició amb il·lustracions de Pau Gasol Valls i amb un pròleg de l’autor en què mira aquells anys amb la perspectiva del present.
Quan Tóibín (Enniscorthy, Irlanda, 1955) va arribar a Barcelona per primera vegada, tenia vint anys. Amb el temps ha esdevingut un escriptor, crític literari i periodista reconegut internacionalment. La seva primera novel·la, The South (1990), estava ambientada a Barcelona i podem trobar altres obres narratives seves traduïdes al català, a Amsterdam Llibres: Brooklyn (2010), Nora Webster (2016) o El mag (2022). A Homenatge a Barcelona, que evoca l’Homenatge a Catalunya de George Orwell al títol, trobem temes seus habituals com la identitat o la memòria.
El passat 19 de juny el va presentar en conversa amb la periodista cultural Anna Guitart a la biblioteca Sarrià - J.V. Foix. Una de les primeres preguntes que li van fer va ser per què havia escrit aquest llibre trenta-cinc anys enrere: «Se suposa que els catalans esteu molt interessats en els negocis, però, en realitat, quan entres al Palau de la Música Catalana, et preguntes: “¿Com ha estat possible que fessin això?”. La meva feina al llibre consistia a entendre-ho. Tothom coneix Gaudí, però, ¿qui era Puig i Cadafalch? ¿I Domènech i Montaner?”».
També va explicar els atractius que havia trobat a la ciutat des d’un bon principi: “Una de les raons per les quals hi ha tant de turisme a Barcelona és per la bellesa de la ciutat i per l’experiència de ser-hi, especialment si vens del nord d’Europa. Arribes a una ciutat on la gent viu al carrer. A Irlanda, quan era un nen, no mirava la gent pel carrer, perquè no estava ben vist. Aquí la gent et mirava i podies mirar on volguessis! Deveu pensar que no és res perquè hi esteu acostumats. A més, la idea que el menjar és un plaer era raonablement nova per a mi; em van educar per creure que no havia de menjar perquè m’agradés el menjar, sinó perquè tocava. I el 1975, el plaer també es va convertir en plaer per la política. Les primeres manifestacions per l’amnistia i la llibertat després de la mort de Franco eren mostres extraordinàries de com seria la vida a partir de llavors.”
Tóibín és conegut pel seu compromís amb qüestions socials com els drets LGTB i les llibertats civils. Reflexionant sobre la Barcelona d’avui, aporta una visió de la migració poc habitual: «Darrere del Liceu, al carrer de Sant Pau, un grup gran de pakistanesos s’hi han instal·lat per rescatar la ciutat de la misèria i el perill que hi havia en aquells carrers abans que hi arribessin. Les perruqueries, amb pakistanesos bevent te o Coca-Cola; els supermercats 24 hores... Tens la sensació que hi ha una altra vida que arriba a la ciutat. Als països que s’estan tornant antidemocràtics converteixen els migrants en dimonis. Aquests carrers barcelonins són una lliçó per al món.»
A la visió que l’irlandès té de Barcelona hi ha lloc per a l’oci i la vida nocturna. De fet, és del parer que els barcelonins no saben divertir-se: «Quan, a mitjan anys setanta, anaves al club Zeleste, trobaves cent o cent cinquanta joves parlant seriosament. Si preguntaves a algú: “¿On aneu, després d’això?”, et responien: “Això no! Això no ho fem”, “És que jo tinc molta feina”. Hi ha el rumor que, una nit, la policia va anar a Zeleste i no podia entendre què hi feia la gent. ¿No cantaven? ¿Ballaven? ¿Bevien? Se’ls van endur a Via Laietana per interrogar-los i, si us fixeu en els noms, en qui eren, tots han esdevingut regidors o coses similars. Eren les classes dirigents.» Això sí, Tóibín ens reconeix la passió per un músic en concret: «Als catalans us encanta Wagner! Té un poder extraordinari sobre la imaginació dels burgesos catalans.»
Justament el tema de la llengua és un bon exemple de com l’autor d’Homenatge a Barcelona enfoca la realitat catalana: amb la distància que proporciona ser d’Irlanda, però, també, amb una profunditat amable i amb no poques notes d’humor. Al primer capítol del llibre escriu això sobre el català:
«El català, vaig descobrir, no és cap dialecte del castellà, ni del provençal, tot i que hi manté semblances prou estretes. Hi ha paraules (casa, per exemple) que són iguals que en castellà; d’altres (menjar) s’assemblen als mots francesos i italians. La majoria de paraules que es refereixen a fruites, verdures i espècies no tenen res a veure amb les paraules castellanes. La manera com el català construeix el pretèrit perfet compost (per exemple, vaig anar) no té relació amb cap altra llengua; la flexió del pretèrit imperfet és més o menys semblant a la del castellà; el pretèrit plusquamperfet de subjuntiu es forma igual que en italià. El català és una llengua purament llatina. No existeix cap mena de so àrab; per tant, la pronúncia del mot Barcelona no inclou el so th com passa a la sèrie Hotel Fawlty. En català, els sons són aspres i velars. La llengua és plena de substantius curts i aguts, com ara cap, fill i clau, i verbs que comparteixen un so similar: crec, vaig i vull.»
Anna Guitart li pregunta pel català. Quan Tóibín va arribar a Barcelona no sabia ni que existia. El primer cop que el va sentir va ser a la Boqueria, on un amic irlandès li va dir: «Mira! Fixa’t en el que diu la dependenta. No diu: “¿Qué más?”, diu: “Què més?” Això és català!». Tóibín comenta: «La qüestió del català em va impressionar perquè soc de la costa est d’Irlanda i ni tan sols vaig aprendre gaèlic a l’escola. L’esforç per recuperar-lo després de tants anys d’estigma està sent molt difícil. Quan vaig començar a aprendre català, el 1976, no el necessitava només per seguir les converses als sopars, sinó per saber què reivindicava la gent al carrer, per llegir les pintades a les parets. Aquell any, la llengua que havia estat preservada per les classes mitjanes de la ciutat i que, d’ençà de la Guerra Civil, s’havia fet servir, majoritàriament, a casa, va sortir al carrer amb empenta.»
Homenatge a Barcelona
© Colm Tóibín
Títol original: Homage a Barcelona
Primera edició: juny de 2025
© Dels textos: Colm Tóibín, 1990, 2002
© De la traducció: Víctor Aldea, 2003
© Del pròleg: Com Toíbín, 2005
© Il·lustracions: Pau Gasol Valls, 2025
© D'aquesta edició: Ara Llibres i Ajuntament de Barcelona
"Barcelona Llibres" és una secció que fem en col·laboració amb l'Ajuntament de Barcelona.
