De la tragèdia, què en quedava?

La vida és feta de petits rituals. Fins i tot llavors, quan era un home jove i havia viscut tan poc, la meva existència discorria complint amb algunes cerimònies. Igual que sovintejava la consulta d’en Marcel per alguna cosa més que no pas la meva malaltia, també repetia altres actes determinats. La repetició duia a la monotonia, m’havia sentenciat una vegada el meu amic, i havia afegit que per a algunes persones aquesta situació era insuportable però per a d’altres era l’estat més proper a la felicitat. Jo no n’estava tan segur d’allò, però sí que era conscient que practicava uns quants rituals en la meva vida i que la seva execució em tranquil·litzaven d’alguna manera. Així, el dissabte d’aquella setmana vaig deixar-me caure pel canòdrom de l’avinguda Meridiana, seguint un dels meus costums. Malgrat el fred, hi havia força animació, un ambient masculí i proletari, com deien en aquella època, que jo coneixia prou bé des que el meu pare m’hi havia introduït feia alguns anys. L’home hi anava cada dissabte, i de vegades també entre setmana, per a desesperació de la mare, que suposava que el seu marit apostava diners, encara que ell ho negués. Durant un temps, m’hi va fer anar i jo l’acompanyava de gust, fins que vam començar a discutir, a separar-nos. El seu món em semblava absurd, primitiu. Els combats de boxa, les curses de llebrers, tot plegat formava part d’un mateix univers violent, aspre. I jo no volia saber-ne res. El meu món anava en una direcció totalment contrària, o almenys això m’imaginava aleshores. Tanmateix, amb el temps, i amb la separació física entre ell i jo, vaig redescobrir la meva afició per les carreres de llebrers.
 
I aquell dissabte vaig tornar a fer el mateix. Vaig prendre’m un cafè i un dònut al desmanegat bar de les instal·lacions, un local al primer pis amb uns grans finestrals des dels quals contemplar les pistes. El sostre era molt alt i per això les veus creixien i s’escampaven en un brogit continuat, en el qual de tant en tant distingia alguna paraula singular, algun comentari sobre els gossos (de vegades amb noms tan curiosos com Daisy, Silencioso i Promesa) o sobre assumptes que no hi tenien res a veure. Jo em distreia així, caçant petites frases que es llançaven a l’aire i que acabaven perdent-se en l’enrenou generalitzat del bar. Mentrestant, a fora els llebrers ja feia estona que corrien. No sé quant temps vaig estar al bar, però finalment vaig baixar a peu de pistes. Vaig fer un parell d’apostes que no van sortir bé i vaig quedar-me a mirar mitja dotzena més de curses. Potser el que m’atreia de les carreres era la seva fugacitat, els breus instants en què transcorrien. Hi havia els pròlegs, el lent caminar dels cuidadors amb els gossos des de l’edifici on els tenien fins a les caselles de sortida, les mirades del públic sobre els cossos prims, gairebé esquelètics, dels animals, i després hi havia l’aparició de la llebre mecànica (que a mi sempre m’havia semblat grotesca, un insult a la intel·ligència dels gossos), i la curta carrera, un minut i pocs segons entre la cridòria de la gent. Un detall que sempre m’havia inquietat era que alguns gossos, acabada la carrera, encara corrien uns quants metres, i de vegades algun fins i tot feia una altra volta sencera a la pista, sol, sense llebre per empaitar, fins que el seu cuidador aconseguia aturar-lo i conduir-lo a les gosseres.
 
Quan ja en tenia prou del meu ritual amb els llebrers, vaig deixar el canòdrom i vaig agafar un autobús fins al port. El trajecte se’m féu interminable, i quan vaig arribar a la Barceloneta, encara vaig haver de caminar uns deu minuts fins a la dàrsena. A la fi, però, vaig trobar-me davant d’una reixa que m’impedia el pas a una zona restringida, un moll al qual només podien accedir els treballadors portuaris. A l’altra banda de la reixa hi havia uns magatzems, grues, contenidors i més contenidors. Vaig haver-me de buscar una posició una mica elevada a l’escullera per poder guaitar millor el moll i, aleshores sí, vaig descobrir el vaixell mercant incendiat, una nau de poc tonatge que no devia fer més de quaranta metres d’eslora. El rastre de destrucció que havia deixat el foc era evident. El vaixell, lleugerament escorat sobre un costat, també semblava mig enfonsat. Vaig llegir-ne el nom i la ciutat d’origen, no sense dificultats, en un dels seus costats. Maritza, Piran. Vaig imaginar-me la lluita dels bombers per apagar el foc dies enrere. Vehicles, mànegues d’aigua, bombes per extreure el combustible dels dipòsits del vaixell, grues per salvar la càrrega. Ambulàncies, policies, algun periodista, potser alguna càmera de televisió, estava segur que l’agitació en aquell moll havia estat molt gran. Devia haver estat un bon espectacle per als curiosos que s’haurien amuntegat a l’escullera, on llavors jo estava sol. De la tragèdia, què en quedava? Una vella i enfosquida carcassa de ferro, que encara flotava sobre l’aigua gairebé de miracle, i una olor de cremat que només la pluja o el pas dels dies farien desaparèixer.
 
No sé quant temps hi vaig ser contemplant el fantasmagòric vaixell. Malgrat el fred i un vent insistent que bufava, vaig continuar a l’escullera. De tant en tant, per la carretera que duia al final de la bocana del port, hi passava algun automòbil i jo notava que em miraven. En una altra situació, hauria marxat; sempre havia fet el mateix, procurar dissimular. Però aquell dia alguna cosa m’ho impedia. Notava que el vaixell mercant exercia sobre mi una estranya atracció. Potser algú hauria dit que no era més que un munt de ferros rovellats, vells i ennegrits pel foc, que el Maritza no era sinó una closca inútil i que, si no s’afanyaven a desballestar-lo per treure’l de l’aigua, aviat acabaria enfonsant-se del tot.


 

Nocturn de Portbou

@Jaume Benavente i Cassanyes
@d'aquesta edició: La Temerària Editorial, S.C.P.