Redacció
Foto: Josep M. Rosell
El mite del professor de literatura que trasbalsa, emociona, transforma, salva i redimeix els alumnes ha generat una col·lecció de llibres i de pel·lícules més que abundant. Sóc professor de literatura des de fa més de vint-i-cinc anys i no tinc consciència –ni notícia– d’haver tingut mai aquest superpoder tan extraordinari que, tot s’ha de dir, sempre he envejat; madur i una mica descregut com sóc ara, m’agradaria afirmar que tot això són ficcions, fantasies benintencionades que no es corresponen amb la realitat, faules engrescadores i exemplars que permeten imaginar un món que no existeix i que seria maco que fos real. Però resulta que no ho puc dir sense mentir, perquè jo vaig tenir una professora amb aquests superpoders, una magnífica docent que, parlant de llibres i autors, comentant poemes i analitzant novel·les va marcar de manera irreversible el meu futur personal i professional.
Setembre de 1981. Barcelona. Col·legi dels Jesuïtes de Casp. Comença el COU. Des que tenia catorze anys havia desenvolupat una passió lectora més que considerable, intensa, que m’havia dut a llegir gairebé l’obra completa de Valle-Inclán, subscriure'm a Les millors de la literatura catalana, descobrir el Quijote o enlluernar-me amb l’Ulisses en la traducció de Mallafré a Leteradura. Havia tingut bons professors –Ramón Moreno Perales, Pablo González, el senyor Ruiz, Pere Marcet i Juan Roldán– que havien encès aquesta disposició; les classes, fins llavors, havien estat bàsicament un detonant per a lectures desordenades, una guia per anar espigolant aquí i allà lectures diverses i disperses. Realment, no era poc el mèrit d’aquests docents; o la responsabilitat, que Déu n’hi do en quina mena de petimetre em devia haver convertit.
Tornem al setembre de 1981. Entra a classe una professora molt jove, desconeguda per a nosaltres, ja que només portava un any a les aules del COU de lletres. Se’ns presenta com la responsable de les assignatures de literatura espanyola i literatura catalana, comença la sessió dictant el llistat de lectures del curs i, tot seguit, un reguitzell de referències bibliogràfiques imprescindibles: Mainer, Bousoño, Marfany, Guillermo de la Torre... No, no és la universitat, és el COU i ella es diu Teresa Barjau; no deu tenir més de vint-i-cinc anys i, a partir d’aquell moment, comença un curs amb vuit hores de literatura a la setmana, possiblement el que, sense saber-ho, més necessitava en aquell moment de la meva formació. Un curs bimembre i rigorós, metòdic i intens on la professora aconsegueix que tant els apassionats per la literatura, que no érem pocs, com els més refractaris visquem amb intensitat les classes i les lectures.
Llegim alhora Baroja i Narcís Oller, desmuntem els reduccionismes que enfrontaven modernisme i 98, combinem la lectura d’Ortega i de D’Ors, ens capbussem en el mètode paranoico-crític de Dalí al temps que llegim Garcia Lorca, Carner ens porta en vers i en tramvia per Barcelona i descobrim els mariners sense mar d’Alberti, Riba ens parla des de Bierville de com era secret el camí carregat de tristeses divines al temps que Dámaso Alonso ens recorda que Madrid es una ciudad de más de un millón de cadáveres (segun las últimas estadísticas), tot plegat mentre passegem pàgina a pàgina perla ciutat descrita i vivissecionada per Cela o Martín-Santos. El festival no s’atura, les obres s’encadenen, el curs és un dóna-me’n, dóna-me’n que sembla no saciar-nos mai; Salvat-Papasseit ens enlluerna amb els seus cal·ligrames mentre teclegem les Underwood girls de Salinas preparant treballs, Valle-Inclán comparteix escenari amb Buero Vallejo i Salvador Espriu i Blas de Otero ens sacsegen plegats amb el seu vers compromès...
Però les classes no són més que el principi de tot un projecte transversal; Barjau ens anima a assistir al cicle Buster Keaton que programa el cinema Casablanca al temps que el relaciona amb l’estètica del noucentisme i l’avantguardisme; quan es publica La guerra del fin del mundo de Vargas Llosa en fa una detallada anàlisi i, a més, anima els alumnes a fer exposicions orals dels seus autors més admirats; els companys reflexionen sobre Bertolt Brecht o Thomas Mann, entre d’altres, mentre jo, nerviós com mai, imparteixo la primera classe de la meva vida: sobre James Joyce, of course; quan s’és pedant, s’és pedant. Com que seguim amb fervor les seves iniciatives, ens apuntem a representar, sota la seva direcció, una posada en escena dels Somnis de Guerau de Liost –i àdhuc que ma grandesa de tant en tant m’obsedi, el meu somriure deixa la verinor del tedi–; per culminar-ho tot plegat, i contravenint els usos i costums de l’escola, que era contrària a muntar viatges de finals de curs, pels volts de Sant Jordi organitza una inoblidable descoberta de París que ja he explicat en algun altre article.
Acaba el curs i Barjau aprova oposicions i esdevé catedràtica d’institut –quan els catedràtics ho eren per mèrits intel·lectuals i no per antiguitat– i, amb els anys, es converteix en una referència en l’estudi de la novel·la realista. Jo li perdo la pista, tot i que alguna vegada, per casualitat o a través d’amics comuns, la retrobo i em temo que la incomodo una mica quan li intento expressar el meu entusiasme per aquell any memorable.
Però la història, afortunadament, no es clou amb el record del COU i de quatre trobades anecdòtiques. Fa un parell d’anys, i aprofitant que ella havia preparat una excel·lent edició de Tormento de Benito Pérez Galdós, la convido a venir a Figueres, a l’institut Ramon Muntaner on exerceixo de professor des del segle passat. Aquell dia baixo de la tarima i m’assec entre els alumnes, trec els folis, l’escolto i prenc apunts; tot ha canviat, nosotros, los de entonces..., però ella continua sent magnífica, enlluernadora, i mentre ens mostra imatges dels manuscrits de Galdós i ens explica el procés d’elaboració de la novel·la, me n’adono que sí, que hi ha professors i professores amb superpoders, gent com la Teresa Barjau que, amb rigor, intel·ligència i entusiasme són capaços de desvetllar un veritable interès per la cultura i per la vida. I que sense ells ni elles, el nostre món seria pitjor.
* Amb la intenció de contribuir a recuperar la literatura als centres d’ensenyament secundari i de revalorar la figura del professor que ensenya a llegir, escriure i pensar a través dels llibres d’ara i d’abans, el Col·lectiu Pere Quart ha començat una recollida de textos de diversos escriptors. Punt de partida: evocar-hi la persona, el moment o les circumstàncies que els van fer estimar l’escriptura, la creació i el món de la cultura.
Davant del constant menyspreu pel treball literari en l’organització de l’ensenyament tecnicista i destructor de l’esperit crític que ara es fomenta i publicita, considerem que urgeix reivindicar la reflexió que aporten les obres dels autors i dels savis que ens han precedit. Perquè l’ensenyament ha de formar ciutadans que vulguin canviar el món, no pas adaptar-s’hi ni rendir-s’hi. I perquè, si s’ha de construir un nou país, el volem més culte, lliure, ric, desvetllat i feliç.
