La fal·làcia de la forma i el contingut

El primer pas que hem de donar per assentat per tal de començar a veure-hi clar és el rebuig definitiu de la funesta idea segons la qual les obres literàries tenen forma i contingut. Aquesta idea rebaixa la literatura al nivell del llenguatge referencial. Aquest sí que té forma i contingut; la literatura, no. Una notícia del diari, per exemple, té un determinat contingut. Suposem que ens parla d’una determinada corrupció perpetrada per uns determinats polítics importants. Aquesta notícia, publicada a diversos diaris, se’ns pot presentar de formes molt diferents. Una podria estar redactada amb frases curtes, una altra amb frases llargues; una amb moltes oracions subordinades, una altra amb poques; una amb paraules d’alta freqüència d’ús, una altra amb paraules d’una freqüència d’ús més baixa, etc. Però el contingut seria sempre, més o menys, el mateix: l’esmentada corrupció. Fins i tot les discrepàncies entre la simpatia o antipatia dels redactors envers els corruptors no invaliden el fet que cada notícia tingui un contingut determinat i una forma determinada.
 
L’ús del llenguatge literari, en canvi, té una diferència essencial amb l’ús del llenguatge referencial, una diferència que tots nosaltres coneixem des d’una edat molt primerenca. Quan una mare diu al seu fill «Si no t’acabes el que tens al plat no miraràs la televisió», el nen sap perfectament que el que li ha dit la mare es refereix directament a la realitat del plat que té al davant, i no li agrada, i de la televisió, que també té al davant, i sí que li agrada. Però quan la mare el porta a dormir i li comença a explicar un conte, tan aviat com pronuncia la frase «Hi havia una vegada...», el nen sap perfectament que la seva mare no es refereix a la realitat, sinó que fa una referència fictícia. Aquesta és la diferència principal entre el llenguatge referencial i el literari. Fins i tot quan la literatura ens parla de coses reals, ens en parla fent una referència fictícia, encara que pretengui oferir-nos-la «com si» fos un esdeveniment real. Passa el mateix quan anem al teatre. El que veiem sobre l’escenari és mentida; sabem que és mentida perquè l’acció és fictícia: hem pagat una entrada, ens hem assegut a les butaques assignades, s’han apagat els llums, s’ha alçat el teló i comença un simulacre de la realitat, la que sigui, però al cap i a la fi, un simulacre. I sabem molt bé que per fruir de l’espectacle ens l’hem d’agafar «com si» fos veritat.
 
Aquesta diferència radical entre vida i art, entre llenguatge referencial i llenguatge literari o poètic, és el que ens diu que en art no hi ha formes i continguts, sinó tan sols formes i interpretacions. Les formes són les que ens indiquen que allò que se’ns diu no va dirigit directament a la realitat, sinó a la imaginació per tal que nosaltres, lectors, ho imaginem «com si» fos real, encara que es tracti d’una novel·la de ciència-ficció. Si està ben escrita, serà versemblant i no ens costarà d’agafar-la «com si» fos real. I si alguna vegada llegíssim una novel·la realista mal escrita, no seria versemblant i ens seria impossible imaginar-nos-la «com si» fos un fet real. El contingut dels textos literaris no prové dels textos mateixos, sinó de la forma en què estan escrits i de la nostra imaginació, de la nostra experiència i de la nostra consciència. Dit d’una altra manera: prové del que la imaginació rep de la nostra experiència personal i de la nostra consciència mentre llegim, perquè el fet és que no es pot interpretar cap text literari si no és a partir del que nosaltres sabem sobre el món i sobre nosaltres mateixos. El text només hi posa un mínim, i aquest mínim en marca els límits. Naturalment, la imaginació està condicionada pel text.
 
Per això quan diem que els textos literaris tenen contingut, caiem en un reduccionisme injustificable, perquè equival a reduir una lectura de segon grau a una lectura de primer grau. Representa la beneiteria d’entendre l’obra literària com un text portador d’un missatge escrit amb paraules boniques. Es tracta, doncs, d’un reduccionisme que justament elimina el que és més específic de la literatura.
 
En resum: la veritat d’una notícia consisteix en el fet que allò que ens explica hagi passat realment, mentre que la veritat d’una obra literària és, com va dir Oscar Wilde, una qüestió d’estil. Per Wilde, com més qualitat té l’estil, més veritat infon. Les dues veritats són tan diferents entre si que és una llàstima que ens hi hàgim de referir amb un mateix nom. Per això mateix potser seria millor dir que el que Wilde entén per veritat és, de fet, credibilitat o versemblança. Efectivament, fins i tot la descripció d’un paisatge és més creïble en la mesura que està redactada en un bon estil. Són, doncs, les qualitats estilístiques les que tenen la capacitat de fer-nos imaginar sigui què sigui que expliqui el text amb una vivesa tal que moltes vegades la sensació de veritat d’un text literari és més intensa que la sensació de veritat que pugui tenir un text referencial o, com diria Vargas Llosa, més intensa que la vida mateixa. Un exemple: la novel·la de Josep Pla, Pa i Raïm, descriu el paisatge que va de Cadaqués al Jonquet. La descripció és extraordinària i del tot versemblant. Però si algú vol fer el mateix itinerari que explica Josep Pla, no se’n sortirà, perquè és fals, no es correspon amb la realitat; no es pot anar de Cadaqués al Jonquet pel camí que ens indica la novel·la. Aquest camí, en canvi, es correspon perfectament a l’argument de la novel·la, que, diguem-ho de passada, és la narració d’un assassinat que va tenir lloc en la realitat i que la justícia no va descobrir mai.
 
Es podria objectar que per entendre una notícia de diari també podem imaginar els fets que aquesta notícia ens descriu. La bona o mala qualitat de l’estil d’una notícia pot certament vivificar més o menys la nostra imaginació; però la vivesa de la imaginació, per exemple, de Madame Bovary, no podrà ser mai superada per cap notícia. I l’explicació només ens pot venir donada per la diferència que hi ha entre el llenguatge referencial i el llenguatge literari; és a dir: per la forma. Un exemple paradigmàtic del que acabem de veure ens el pot donar la novel·la de Javier Cercas, Anatomía de un instante. La novel·la explica fets que han succeït, a saber: els precedents i les conseqüències de la frustrada operació del cop d’estat del tinent coronel Tejero. És un llibre documentat amb tanta precisió que fins i tot es podria afirmar sense por d’equivocar-nos que no pocs lectors el van llegir com si fos un llibre d’història. Ara bé: ben llegit, no pot ser sinó una novel·la pel simple fet que el llenguatge hi té la marca claríssima d’un discurs literari, per més que aquest discurs aparegui disfressat d’història. El procediment d’aquesta novel·la, doncs, s’assembla molt al que en pintura es coneix amb el concepte de trompe l’oeuil.
 
És obvi, doncs, que el quid de la qüestió és en la forma. És una determinada selecció i combinació de les paraules el que crea la forma del discurs literari. El problema és que des d’Homer fins ara ha aparegut una tal quantitat de formes diferents que es fa impossible definir amb un mínim de precisió en què consisteix això que s’anomena «una determinada selecció i combinació de les paraules». En poesia, que és el tema principal d’aquest llibre, a part del fet que cada poema té la seva forma pròpia, podríem dir, d’una manera general, que hi ha tres grans tipus de formes: l’exterior, la interior i la intermèdia. La primera, l’exterior, està formada per l’organització dels elements sonors de la llengua. La intermèdia està formada per les relacions abstractes que tenen les funcions gramaticals dels sintagmes. I finalment, la tercera, la forma interior, està formada per l’organització del sentit de les paraules i, per tant, entre altres elements, hi té cabuda tot el llenguatge figurat. És lògic que sigui així, perquè el material de la poesia és la llengua i la llengua té justament aquests tres components: el fonològic, representat pels elements sonors, el sintàctic, representat per les funcions dels sintagmes, i el semàntic, representat pels elements portadors de sentit.


 


Poesia i veritat

@ Salvador Oliva
Edicions de 1984
Gener del 2015