La pell del meu cos

Jugo a fer equilibris pels racons del cos
més enllà de la imperceptible malaltia,
per damunt dels límits ja madurats de cartó.
La pell s’adorm a ritme de lentitud al percebre
inexacte el tacte xafogós de les tardes d’estiu.
Em dic per a mi sola, inquieta,
vull viure amb el cos ressonant-me
i el sentit tens a l’estómac,
aspirant un sol cop la follia de ser viva.
Balba per les teves mans calentes,
he esbrinat la por de dir dues paraules,
d'estrafer el desig de la dolcesa.
I si se m’esborra el rastre?
Escric a crits la pell del meu cos
perquè el tacte no se’m mengi mitja vida.

Laura Dalmau recita el poema «La pell del meu cos»:

 

Poema inclòs en el llibre
Solsticis en minúscula

©Laura Dalmau
©de les il·lustracions: Ignasi Blanch
©d'aquesta edició: Viena, 2010