Jordina Biosca
A tot arreu queden sempre capsigranys que diuen que les llegendes, les rondalles o els contes de tradició oral són carrinclons, sexistes, violents, estereotipats, repetitius, incorrectes o (només) per canalla (sempre que no reuneixin bona part d’allò dit abans). No en deuen haver llegit gaires i, encara menys, escoltat cap. O han entès poc o res del que han llegit o els han explicat. O tenen massa biaix políticament correcte i no saben apreciar el moll de l’os per qüestions de forma.
A veure, va, un exemple: posem que estem explicant oralment el mite de Pirene, la llegenda de la creació dels Pirineus. Tant ho podem fer per a canalla, per a adults i canalla o només per a adults, exactament sempre amb els mateixos continguts. A la llegenda hi intervenen el rei Tubal, la seva filla Pirene i un altre rei (el dolent! aix) que es diu Gerió i que a part d’ales, té tres cossos. Hi hem d’afegir uns quants morts per entremig més un intent de rapte i un famós entre els famosos mitològics, Hèrcules (assassí dels seus fills i la seva dona, però considerat heroi, aixxx…) i, salsejant-ho tot, bastanta geografia i fantasia. Tot aquest matxembrat informatiu acaba amb la creació dels nostres Pirineus. Bonic, ¿oi? Certament.
A banda de la història en si, però, hi ha totes les històries paral·leles que apareixen al text i que, inicialment, són “només” mitologia o pardals al cap. Que Tubal sigui rebesnet de Noè no és un detall insignificant, que estigui vinculat a la creació de la ciutat de Tortosa, tampoc. Que Gerió també tingui una part llegendària on se’l considera creador de la ciutat de Girona, sigui criador de bous i un d’aquests sigui portat a Creta i sigui també el causant de l’embolic entre Pasífae i l’engendrament del Minotaure, tampoc. Que això repercuteixi directament en la vida de Dédal i el seu fill Ícar és una conseqüència directa de l’anterior. I entremig, els dotze treballs del poca substància d’Hèrcules, que a banda de les dotze feinades i de matar Ortro, el germà del Ca Cerver, aterra al costat de Pirene per salvar-la del malvat alat i hi lluita i el mata tot i que a Pirene ja no hi ha qui la pugui salvar. I això seria tan sols una petita part de tot plegat, i sempre sota les ulleres de les versions catalanes d’alguns dels episodis. Si estireu el fil, teniu lectura per dies.
A nivell geogràfic, no fa pas gaire van haver-hi troballes arqueològiques del regne de Tartessos a Andalusia que posaven més llum a aquesta cultura tan desconeguda i que representa que era la terra de Gerió. La llegenda ens porta també fins a Galícia, a la torre d’Hèrcules a Finisterre, on es diu que hi ha enterrat, sota el far, un dels caps d’aquest rei tricèfal. També ens porta a Vilanova i la Geltrú, on hi ha una espectacular escultura anomenada Pasífae del magnífic escultor Òscar Estruga. Us podria explicar mil anècdotes extretes dels passis de l’espectacle quan el faig; d’on situa geogràficament la gent els Pirineus o com es defenestren personatges fantàstics només per no ser arquetips del cànon actual de correcció. I tantes coses més.
I si voleu, parlem de continguts: el poder, la ira, la violència, els valors (d’ara o d’abans), els dominis, la salvatgia, les passions, els invents o amors filials apareixen dins al text i les seves sucursals i variables. La necessitat, també, d’explicar els fenòmens naturals i les passions humanes no des d’un espai estrictament científic o històric sinó des d’un marc de fantasia i màgia. Tot aquests elements i molts d’altres son els que apareixen si es fa una lectura global i no parcial dels contes o les llegendes. Quedar-se amb “l’anècdota” o rebutjar-les per biaixos intel·lectuals, al meu parer no fan cap favor a ningú.
Un conte no és només un conte. Ni una llegenda només una llegenda. De qüestions a tractar dins de cada un d’aquests elements, n’hi ha per donar i per vendre.
