És fabulós que els bons llibres no morin a la velocitat que imposa el sistema de novetats que escriptors i llegidors patim sense poder-hi fer res. És meravellós descobrir, de vegades per camins insospitats, petites joies que estaven a l’espera de passar a formar part de l’univers de cadascun de nosaltres, llegidors, que decidim endinsar-nos-hi. A mi m’ha passat, per posar alguns exemples, de descobrir un relat de Txékhov de la mà de l’estimat Arnau Barios i enamorar-me perdudament dels seus personatges. M'ha passat, també, endegar la lectura de novel·les de l’Edith Wharton, escrites fa anys i panys, i sentir que he incorporat imatges d’un món aparentment perdut.
I això mateix m’ha passat amb Marxarons, de Cristina Masanés. El llibre, publicat fa poc més d’un any dins la col·lecció l’Accent de l’Avenç, m’ha originat sensacions físiques que, de cap de les maneres, són imaginàries. Que se’m posi la pell de gallina o que se m’omplin els ulls d’aigua de tan bonic que és el que llegeixo i de tan original com ho narra; que trobi una història dura relatada sense melodrames; que tingui ganes de parlar-ne amb amics i coneguts per fer-los coneixedors del goig que m’ha suposat la seua lectura. Res d'això és fàcil d’aconseguir. De fet, no ho acostumo a fer, de posar-me davant d’un paper en blanc per dir-vos: llegiu-lo, si us plau, llegiu-lo!
I és que Cristina Masanés, en aquesta petita joia literària, explica com el seu pare, als seixanta-set anys, va perdre la parla per un vessament cerebral. I converteix aquesta malaltia en alta literatura. I ho fa mentre ens convida a reflexionar sobre la comunicació i la incomunicació, sobre els vincles personals que generem al llarg de la nostra vida. Mentre revisa el seu passat, ens convida a fer el mateix amb el nostre. I parla, a l’estil Natalia Ginzburg, del lèxic familiar que anem desenvolupant amb els nostres.
L’accident cerebral canvia la vida de qui el pateix i de tots els qui l'acompanyen. El fil argumental són els vells diaris d’alpinisme del pare que la Cristina va trobar i que són l’excusa per mostrar-nos l'afició de la muntanya, però també per conduir-nos per les valls i els cims de la llengua. I sobretot, per endinsar-nos en l’avenc que suposa la pèrdua dels mots. Els antics escrits dels cims escalats aporten bellesa i originalitat a una narració que parla de la llibertat que el pare va viure a la muntanya, així com de la presó que li va suposar la malaltia. Una malaltia que compara amb una llarga escalada: "Mentre ell s’escarrassa per recuperar la parla, nosaltres assumíem que havíem d’aprendre a desfer-nos del llenguatge per trobar un altre lloc comú, un refugi, una casa, un àmbit on viure, fora de la paraula." Ens remet als esforços titànics, no sempre compensats amb èxit, que alguns humans fan per aconseguir cims –els lingüístics inclosos–. I mostra la soledat que neix de la incomunicació de quedar-se amb veu però sense paraules.
Afàsia, anòmia, agramatisme, parafàsia, anàrtria, agrafia i alèxia són paraules, totes elles amb un no esgarrifosament privatiu, que dibuixen el paisatge boirós en el qual aterren tots els protagonistes del llibre. Paraules que són com claus, però que no obren cap porta i que senzillament etiqueten un camí de no retorn. I enmig d’aquest mar de “no”, apareix un verb que ho denomina absolutament tot: marxarons. "Quina trencadissa, quin desconcert! En el seu moment, mentre ho vivíem em desarmava la seva soledat, però avui m’inquieta més això. En quina desolació mental va viure el pacient que es va inventar un verb mentre tot això va durar? Si la veu interior, aquest zum-zum que no calla s’articula amb la gramàtica, com ho fa quan l’ha perdut? I, més encara, com es construeix la consciència sense paraula? En quin dialecte parla?"
I, malgrat tot, en l’escriptura de Cristina Masanés brilla la llum dels cims conquerits i la de la comunicació que tant necessitem: "Vull pensar que la seva veu interior va trobar una nova manera d’orientar-se sense passar per la parla. Però res no m’ho assegura. Fins avui, ningú no ha entrat, encara, dins d’una veu que no sigui la pròpia."
Marxarons
© Cristina Masanés
© L'Avenç
Lletres sobre lletres acull textos sobre altres textos.
