L'expresident de l'Uruguai José Mujica ha mort d'un càncer d'esòfag el 13 de maig del 2025, just una setmana abans de fer els noranta anys. Fa pocs mesos, a la BBC li van preguntar quin sentit havia trobat a la vida, i va respondre això:
La vida humana, gràcies al nostre desenvolupament intel·lectual, ens permet escollir un motiu per viure, ens permet donar un sentit a la vida. Aquest és el premi de tenir consciència, però no necessàriament l'exercitem: a vegades sí, a vegades, no. ¿Què vol dir donar un sentir a la vida? Tenir un motiu principal que ompli els capítols i les preocupacions de la nostra existència. En el meu cas, és el somni de lluitar perquè el món sigui una mica millor, és una preocupació sociopolítica. Però també hi ha la passió dels homes per la ciència, que es passen vint anys amb una molècula; o els qui cultiven un art. Tenir alguna cosa central com a objectiu de la nostra vida: això ho fa molta gent, però no tothom. ¿Quin és el problema? Que si no et planteges un objectiu, una causa, la societat del mercat t'encasellarà i et passaràs la resta de la vida pagant factures. És a dir, seràs funcional per a la mecànica del mercat, i acabaràs confonent ser amb tenir. Ara, si tens una causa, això de tenir és secundari, perquè vius per la causa.
Gran part de la societat s'autoexplota, perquè amb el que guanya no en té prou, perquè tot està fet perquè mai en tinguis prou i has d'aconseguir més, i treballar més i més i més, ¿per què? ¿I amb què ho pagues? Amb el temps de la teva vida, que el gastes per produir més per poder seguir pagant. ¿Quan soc lliure? Quan m'escapo de la llei de la necessitat. Si la necessitat m'obliga a gastar temps per aconseguir mitjans econòmics amb els que he de pagar el que consumeixo, no soc lliure. Soc lliure quan gasto temps de la meva vida en el que a mi m'agrada i em ve de gust. Però això és per al que menys temps té la gent avui. És freqüent sentir allò de: "Jo no vull que al meu fill li falti res". Sí, però, burro, li faltes tu, perquè no tens mai temps per a ell. La solució de tot plegat passa per viure amb sobrietat. Però és que, a més a més, hi ha un motiu global: si tot el món subdesenvolupat arribés a consumir, ja no com els ianquis, només com els europeus, el planeta no ho resistiria. Necessitaríem tres planetes: no ho dic jo, no hi ha mitjans per viure en la societat del malbaratament. O si vuit milions de persones es banyen en un jacuzzi, necessitaríem un Amazones. ¿Te n'adones? No pot ser, la humanitat està malbaratant un munt de coses, i aquest malbaratament a la llarga anirà en contra de la nostra espècie: és un cercle viciós. Per tant, la sobrietat i la prudència ens van a favor per diverses raons. Però jo sé que visc en un temps en què la gent no m'entendrà, perquè la cultura dels nostres temps és un èxit formidable del capitalisme. Ha creat una cultura subliminal en què tots hem de ser compradors compulsius. Tots els economistes del món sempre estan desesperats perquè l'economia creixi. Això ja està imposat, i tot el que jo dic és el contrari. S'haurà de pagar un preu pel que estem fent. Jo no estaré viu, però la naturalesa ja ens cobra el que fem a la Terra.
