Raquel Ricart
La dona que escriu m’agafa de la mà. M’acompanya a l’escriptori i em fa seure. Pren un quadern i un bolígraf i me’ls posa davant. Quan òbric la llibreta veig que és de ratlles. Inevitablement em ve Nora al cap. Nora és una de les protagonistes de la novel·la El dit de Déu, que signe com a autora. Però a hores d’ara, mesos passats d’aquella immersió profunda i dilatada en les aigües fosques i desconegudes –com les que solcava la balena blanca– que allotgen la gestació d’una novel·la, enfrontada de nou al paper en blanc –en aquest cas, ratllat– per a compondre quatre mots que us facen venir ganes de llegir el llibre, m’escomet el mateix neguit que aleshores i torne a trontollar. És com tornar a començar i em demane si soc jo realment qui ha escrit aquesta història.
Em passa sempre que em demanen de parlar de les novel·les que he escrit, que no sé explicar, de manera breu, entenedora i atractiva allò que m’ha costat fulls i més fulls, hores, dies, mesos, anys, neguits, alegries, reescriptures i reescriptures fins que un dia dius prou, fins ací he arribat perquè ja no sé explicar‑ho millor. Però faré l’intent.
Puc dir que una de les idees matriu, o més bé una imatge –en realitat el regal d’una amiga–, era la d’un llamp que travessava una xiqueta. Aquesta xiqueta que no va morir en ser llampada, la qual cosa ja era una espècie de miracle, va créixer, es féu una dona i esdevingué escriptora. I l’Escriptora, que narra en primera persona una mena de relat biogràfic, es convertí en protagonista de la novel·la que escrivia. Tenia unes quantes coses que contar i algunes d’elles t’encollien el cor quan les explicava. Això féu enfadar bastant l’altra protagonista, “jo”, que feia temps que s’escarrassava a escriure una novel·la i que també narrava fets biogràfics en primera persona. Recorde que mentre em trobava immersa en aquesta brega pel protagonisme entre l’Escriptora i “jo”, era hivern i feia fred. Vaig encendre l’estufa de llenya i, mentre tenia cura del foc, la dona que escriu em féu a mans una llibreta de ratlles. Just en aquell moment arribà Nora, la dona de fer faenes que treballava per a l’Escriptora. I vés per on que començà a escriure la seua història en aquella llibreta. En primera persona.
Ací les teniu, doncs, Nora, l’Escriptora i “jo”, els tres personatges principals de la novel·la. D’on venen, els personatges? Venen d’on venen. D’un cau que és alhora infecte i pur, ple de matèria orgànica, a voltes en descomposició. Si jo sabés amb exactitud on s’hi troba, aquell cau, acudiria puntualment cada dia, per tal d’apoderar‑me’n. Però el cau, com els personatges que l’habiten, no té unes coordenades clares. L’agulla de la brúixola es fa erràtica davant aquell nord esquívol, i l’exploració esdevé tan laboriosa i accidentada com, posem per cas, la travessia del Pequod a la recerca de Moby Dick. Sí, puc dir que mentre escrivia la novel·la, jo, qui signa aquest escrit, em sentia com el capità Ahab –coix ell, com un dels personatges de la novel·la‑, turmentat i obsedit amb la cacera, una mica boig, però a voltes també em sentia com Ismael, que troba la serenitat necessària per a explicar els fets, i al mateix temps era Nora, era l’Escriptora, era “jo” i la dona que escriu, tot i que no era –no soc– cap d’elles completament. Perquè mentre escrius, en aquell indret màgic, pregon i inabastable en què et mous, pots créixer i minvar, pots transformar‑te, pots nàixer i morir, pots navegar en sec i fins i tot volar, com alguna de les protagonistes d’El dit de Déu. I tot i que no n’ixes indemne, d’un procés així –perquè si ho fesses voldria dir que no t’has capbussat prou per trobar la balena, sinó que només has pujat en un d’aquells vaixells per a turistes que t’acosten a un lloc concret per a contemplar‑les‑, n’ixes prou bé com per tornar a la vida diària i ser solament tu. Això sí, amb Nora, l’Escriptora, “jo” i la dona que escriu entranyades per sempre més dins teu. I amb ganes, temps passat, de tornar a endinsar‑te en les aigües fosques i enllotades a la recerca d’aquell cau i els seus habitants.
PS: Com s’haurà fet evident, mentre escric això solque els oceans amb Ahab, Ismael, Queequeg i companyia a la recerca de Moby Dick –una de tantes lectures pendents‑. Per això s’han mullat les paraules i s’ha omplert tot d’aigua, balenes i immersions. És el poder de la literatura. Bona travessia!
© Raquel Ricart, 2022
© Raval Edicions, SLU, Proa
