Coses vistes va arribar a les llibreries el 18 de maig de 1925. Era el primer llibre d’un periodista de vint-i-set anys que ja tenia un gruix de lectors fidels gràcies a les cròniques que enviava a La Publicitat o a La Veu de Catalunya. L’èxit del llibre va ser esclatant (Josep Carner proposava de saludar-ne l’aparició amb vint-i-una canonades), i en pocs mesos se’n van exhaurir dues edicions. No és estrany: Coses vistes conté algunes de les pàgines més memorables de Josep Pla (Palafrugell, 8 de març de 1897 - Llofriu, 23 d'abril de 1981), que dècades més tard anirien a parar a El quadern gris, a La vida amarga o a altres volums de l’Obra Completa. Tots els trets característics de la seva literatura hi són presents: les descripcions de pobles i paisatges, les històries de persones singulars, els escrits sobre cuina, les narracions situades en diverses capitals europees i els retrats de personalitats del món de la cultura; i la frescor de l’estil de Pla s’hi sent més viva que mai. A partir del 1949 Pla va fer servir el títol Coses vistes per a tota una sèrie de volums miscel·lanis, però el llibre originari com a tal no s’havia reeditat mai fins avui, que Destino l'ha posat a l’abast dels lectors en una edició filològicament acurada, rigorosa i fidedigna a càrrec de Maria-Arboç Terrades. És la millor manera de commemorar el centenari d’un llibre que va marcar un abans i un després en la literatura catalana. Us n'oferim un dels textos que hi trobareu:
Girona
La ciutat de Girona, dintre del seu gènere, fa un cert paper en el món. El perfil de la ciutat és una cosa impressionant. Els capellans de Girona no arribaren a la grandiositat d’ambició que tingueren els d’altres ciutats, però feren el que pogueren. Per altra part, la ciutat té detalls grassos i humans. De tota manera, a Girona s’arriba a la conclusió, que també provoquen altres ciutats del gènere, que l’home té una gran disposició per viure malament i que la ronya, la pelleringa i el fred als peus agrada molt a tothom. Girona dona la impressió d’una ciutat de nobles miserables o de nobles rics escarransits i avariciosos.
El que és indubtable és que Girona, per nosaltres, és una ciutat racial. No té pas el plec més noble i delicat de Catalunya, però potser té el plec més humà. A Girona hi ha una cosa catalaníssima: els porxos. Hi ha porxos sobre el riu, pujant Onyar amunt, i en alguns carrers i places. Aquests arcs pesants, baixos, galtainflats i ventruts fan un gran efecte. Davant d’aquestes conques buides, que són com enormes cloves de nou invertides, s’hi ha de veure un pagès escardalenc amb un nas com una tarota i una faixa vermella parlant amb el marxant de porcs o de polleria, gras i ros, amb la vareta de freixe, la brusa negra i el mitjó blanc una mica caigut. El pagès parla amb una sonsònia infinita i el marxant fa el xaró, no té prou boca per alabar el pagès, regateja el cèntim, traça esses a l’aire amb la vareta i es grata l’orella amb un escuradents. Quan s’ha parlat de tot, resulta que el moll de l’os de Catalunya és això.
Entre setmana, els porxos serveixen de passeig als gironins. Els gironins, sota d’aquests porxos, fan una certa pena. Les senyores ben vestides, les noies de galta fina, els capellans delicats, els empleats decadents, els metges i advocats d’empenta, fan l’efecte, sota d’aquests porxos, que són ciutadans d’una altra vida que fan una excursió per Girona. No hi acaben d’encaixar.
Els porxos són pels dies de mercat, pels dissabtes. Els de la plaça de les Cols, els dissabtes, fan una olor de vellut, d’àcid úric i de la verdura del temps que tomba la cara. S’hi veuen capellans rurals panxuts i de color de rapa que han vingut per fer un bon dinar i per veure el bisbe. Hi ha una samfaina de pagesos, de marxants, de gent tarada que ve a veure el metge, de picaplets i de pobres. Hi ha sobretot aquestes noies vermellenques dels pobles, amb la cama forta i trèmula, que porten vestits verds, grocs, morats o de color de taronja. De vegades, davant dels porxos hi ha una tartana rural, amb una euga prenyada i una mica peluda dels baixos. Si passa una mica d’aire, es mouen dolçament les teles de la tartana i les veles del toldo, i la tartana sembla que respira.
Asseure’s al cafè Norat un dissabte de mercat fort i anar veient tot aquest món tenint a la boca un gust d’oliva una mica amarg i de vermut francès ben sec és una delícia. Després es pot anar a menjar un llomillo amb mongetes, rosses com un fil d’or, a ca la Quima, o un estofat amb una fulla de llorer.
I el curiós és veure com aquests porxos tan pesats i tan poc esvelts no donen un aire troglodític a Girona. Al contrari. Són potser lo més civil de la ciutat, lo més humà, lo més fi, lo que s’acosta més a la nostra sensibilitat treballada. Els arquitectes gironins no han vist això, han tret el nas per les revistes alemanyes i van posant pegats horribles i estranys sobre la ciutat.
També ens agrada molt de Girona el paisatge que volta la ciutat pel nord i l’est: Montjuïc i les pedreres. La Devesa és una cosa de la província francesa, desfeta i lleugerament aigualida, i la gran plana que s’estén cap a dalt té matins purs d’una finor primitiva i tardes nacrades.
El paisatge que podríem anomenar militar va lligat a la nostra vida de col·legials: les muntanyetes rogenques i blanquinoses, d’argila espolsada de calç, ratllades de barrancs amb algun tros de vinya i alguna figuera borda, ens commouen. En aquestes figueres hi ha sempre alguna merla estilitzada que sembla un ocell com els que esculpien a les lloses dels sepulcres els antics. També hi ha, per aquest cantó, un viacrucis que travessa uns olivars blavencs i vaporosos.
Llevat d’aquests arbres, no hi ha res. La terra, plena de gatoses i de mates, sembla morta. La guerra dita de la Independència segons els oradors sagrats, i que se n’hauria de dir de la servitud, degué arrasar aquestes terres.
De col·legials coneixíem pam a pam les desferres dels baluards, dels forts i de les muralles que Girona té en aquesta part. Havíem descobert cisternes profundes, cloaques altes com un home que devien servir perquè els forts es comuniquessin. De vegades, explorant aquests passadissos subterranis empassegàvem amb algun crani o descobríem, sota de les pedres, un munt d’ossos humans. Això ens produïa una gran basarda i feia que aquesta part de Girona tingués per a nosaltres un gran misteri i ens excités la curiositat.
Avui, aquest misteri ens ha fugit, però passejant per aquests corriols ens fa l’efecte que darrere d’aquestes muntanyetes platejades ens ha de sortir de cop i volta la fina silueta d’algun granader de Napoleó o la cara matussera d’algun trabucaire català patillut i moradenc, amb un baf d’estable i de vellut.
Les desferres militars tenen també la seva emoció. Les torres i les barbacanes sense dents, plenes d’heura, les restes de les muralles foradades per les bombes, els pans de muralla, de color d’or, fan una gran impressió sota un encès crepuscle tardoral. Són una cosa romàntica de bona jeia, i si fos possible trobar a l’obra de Chateaubriand una plana una mica coixa, aquesta plana seria Girona.
El paisatge militar de Girona ha influït enormement en el descabdellar-se de la vida de la ciutat. Ha sigut com un llast històric, el gep del passat que li ha anat posant bastons a les rodes. És difícil que Girona es desprengui mai d’aquest llast i sempre serà una unitat una mica geperuda. Això ni m’agrada ni em desagrada. Potser Girona, tal com és, ja està bé. Rural i plena de suc una vegada a la setmana i històrica i una mica carquinyoli els altres dies.
Coses vistes
© Josep Pla
© Hereus de Josep Pla, 1981
© de l'edició: Maria-Arboç Terrades, 2025
© de l'apèndix: Jordi Cornudella, 2025
© Columna Edicions, Llibres i Comunicació, S.A.U.
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
