L'escriptor Ngũgĩ wa Thiong’o va néixer a Kenya el 5 de gener del 1938 i ha mort als Estats Units el 28 de maig del 2025, als 87 anys. Exponent de la literatura africana, defensor de les llengües minoritzades i etern aspirant al premi Nobel de Literatura, el recordem amb un fragment del seu llibre Descolonitzar la ment. Publicat per Raig Verd i traduït per Blanca Busquets, és una referència imprescindible en els estudis sobre postcolonialisme: fa una defensa la importància de recuperar la llengua pròpia en la construcció de la identitat nacional, cultural, social i històrica.
Descolonitzar la ment
Els oprimits i abusats del món mantenen el seu desafiament: llibertat enfront de l’espoli. Però l’arma més gran que esgrimeix i que, de fet, cada dia deixa anar l’imperialisme contra aquell desafiament col·lectiu és la bomba cultural. L’efecte d’una bomba cultural és anihilar la creença d’un poble en els seus noms, en les seves llengües, en el seu entorn, en la seva herència de lluita, en la seva unitat, en les seves capacitats i, a la llarga, en ell mateix. Li fa veure el seu passat com un erm del fracàs i el fa voler distanciar-se’n. El fa voler identificar-se amb allò que li és més llunyà; per exemple, amb llengües d’altres pobles en lloc de les seves pròpies. El fa identificar-se amb tot allò decadent i reaccionari, totes aquelles forces que de bon grat aturarien els brolladors de la seva vida. Inclús li sembra dubtes seriosos sobre la legitimitat moral de la lluita. Les possibilitats de triomf o victòria es veuen com somnis remots i ridículs. Els resultats que se cerquen són la desesperació, el desànim i un desig de mort col·lectiu.
Enmig d’aquest erm que ha creat, l’imperialisme es presenta com la cura i exigeix que els dependents cantin himnes de lloança amb una tornada constant: «L’espoli és sagrat». En efecte, aquesta tornada resumeix el nou credo de la burgesia neocolonial en molts estats africans «independents». Les classes que lluiten contra l’imperialisme, fins i tot en la seva fase i la seva forma neocolonial, han d’enfrontar-se amb aquesta amenaça amb la cultura més elevada i més creativa que resulta de la lluita decidida. Aquestes classes han de brandar encara més fermament les armes de la lluita que les seves cultures contenen. Han de parlar la llengua comuna de la lluita que cadascun dels seus idiomes conté. Han de descobrir les seves diverses llengües per cantar la cançó: «Un poble unit mai no serà vençut». El tema d’aquest llibre és senzill. Ve d’un poema del poeta guyanès Martin Carter en què veu homes i dones normals i corrents passant fam i vivint en habitacions sense llums; tots aquells homes i dones a Sud-àfrica, Namíbia, Kenya, el Zaire, la Costa d’Ivori, el Salvador, Xile, Filipines, Corea del Sud, Indonèsia, Grenada, Els condemnats de la terra de Fanon, que han declarat alt i clar que no dormen per somiar, «sinó que somien per canviar el món». Espero que algunes de les qüestions en aquest llibre ressonin en els vostres cors.
Per què, ens podríem preguntar, hauria un escriptor africà, o qualsevol escriptor, d’obsessionar-se a robar a la seva llengua materna per enriquir altres llengües? Per què hauria de fer d’això la seva missió particular? Mai no ens vam preguntar: com podem enriquir les nostres llengües? Com podem treure suc de la rica herència humanista i democràtica de les lluites d’altres pobles en altres èpoques i altres llocs per enriquir la nostra? Per què no podem tenir Balzac, Tolstoi, Xólokhov, Brecht, Lu Xun, Pablo Neruda, H. C. Andersen, Kim Chiha, Marx, Lenin, Albert Einstein, Galileu, Èsquil, Aristòtil i Plató en llengües africanes? I per què no creem monuments literaris en les nostres pròpies llengües?
Com vam arribar a aquesta acceptació de «la lògica fatalista sobre la posició irrefutable de l’anglès en la nostra literatura», en la nostra cultura i en la nostra política? Quina va ser la ruta del Berlín del 1884, passant per la Makerere del 1962, fins a arribar a la lògica que encara preval i domina cent anys més tard? Com és que nosaltres, els escriptors africans, hem arribat a ser tan dèbils pel que fa a les exigències que ens feien les nostres llengües i tan agressius en la nostra manera de reclamar-ne d’altres, en particular les llengües de la nostra colonització? El Berlín del 1884 es va fer efectiu mitjançant l’espasa i la bala. Però la nit de l’espasa i la bala fou seguida pel matí del guix i la pissarra. La violència física del camp de batalla fou seguida per la violència psicològica de l’aula. Però allà on la primera era visiblement brutal, la segona era visiblement cordial.
Descolonitzar la ment
© Ngũgĩ wa Thiong’o
© d’aquesta edició, Raig Verd
© del pròleg, Carme Junyent
© de la traducció, Blanca Busquets
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
