«Segur que en la teva experiència a l’aula identifiques alumnes brillants que es mantenen en silenci per por o vergonya, perquè són diferents i si no expressen la seva subjectivitat no correran el risc de ser malvistos. I recordes que quan s’ha generat l’entorn segur per a què es puguin expressar i allò que han dit ha tingut sentit, la seva motivació i la seva relació amb el professorat i la resta de companys ha millorat perquè “no s’ho esperaven” i “els han descobert”. En el procés d’escriptura d’aquest llibre hem fet justament això: identificar persones brillants que normalment no tenen espais de veu en el nostre sistema educatiu. Hem mirat de generar entorns de confiança per a que els converses fossin tranquil·les, sinceres i profundes.»
Al llibre Quan les cançons de casa no sonen a l'escola Marta Comas i Alfons Espinosa han conversat amb persones que comencen a transformar l’educació, sovint perquè, com a fills d’immigrants, no s’hi havien sentit còmodes. Els han explicat les iniciatives amb què s'ha aconseguit que la realitat de casa i la de l’escola vagin juntes. Perquè només una pedagogia compromesa pot portar tothom, sigui quin sigui el seu origen, allà on vulgui arribar. I és que tot parteix d'una pregunta: ¿què passa quan les cançons de casa no sonen a escola? Que estàs en desavantatge. I això ho saben els infants d’origen estranger, més del trenta per cent del nostre alumnat. Els fills de famílies pobres, migrants o amb pocs estudis tenen més probabilitats d’abandonar l’escola abans d’hora. Toca, doncs, parlar de racisme a les aules, i fer-ho en primera persona. La idea és clara: perquè l'educació promogui la igualtat d’oportunitats cal que l’aprenentatge connecti amb l’alumne. Us oferim un tast d'aquest llibre:
El difícil equilibri del lloc de la mestra: entre estimar i exigir
Ara pensa en tres mestres (val per a professors o professores i referents en qualsevol context educatiu) que van creure en tu, en qui vas confiar perquè et van obrir la porta al coneixement i et van acompanyar. En tens els noms? Segur que no hi has hagut de pensar gaire i que els noms t’han portat viatjant en el temps al lloc on vau trobar-vos. De nou, Esquirol ho diu com una benaurança: «Feliços els qui troben bons mestres perquè se’n recordaran». I tant que ens en recordem, perquè quan una ànima toca una altra ànima, de manera gratuïta, austera, delicada, és com un do. I així ens ho ha explicat el jovent, afegint que a vegades aquesta trobada de gràcia no ha estat a l’escola, sinó amb l’educador o l’educadora del casal, del centre obert o d’altres entorns que han esdevingut molt significatius. I estirant aquest fil hem arribat a parlar de l’amor, del mestre bona persona a més de bon mestre, cap al qual l’agraïment és infinit. I ha aparegut la primera contradicció sobre si l’amor és una condició per a l’educació, si s’han d’estimar tots els alumnes, si això és exigible en un entorn professional, o si, com ens va ensenyar el clàssic psicoanalista Bruno Bettelheim, «amb l’amor no n’hi ha prou». Amb l’amor no n’hi ha prou, però déu-n’hi-do com canvien les coses quan n’hi ha! Escoltem l’agraïment de la Khadija cap als mestres de l’escola dels seus fills.
Khadija
Jo el que veig a la meva escola és molt d’amor! Molta estima des que entres per la porta. Els nens es lleven amb ganes d’anar a escola, i jo també! El dia que no vaig a l’escola no estic bé. La directora, els mestres, la que obre la porta, la noia de la neteja, tothom és simpàtic, tothom et mostra estima.
Jo conec tots els mestres i tots són bona gent. Donen més del que han de donar, el seu deure és ensenyar i no donar amor, però en donen.
I d’aquí hem anat a parar al desig. El desig pel saber és el que fa de mediador de l’amor entre l’aprenent i l’ensenyant, i se situa en el vèrtex del triangle (aprenent-desig de saber-ensenyant) en una direcció i en l’altra. És el que hi dona sentit i lloc. És el que fa el desig productiu per a l’aprenentatge.
No en va un dels principis fonamentals de la pedagogia feminista ha estat la insistència a descartar l’escissió ment-cos, a ser persones senceres, i, en conseqüència, sinceres, dins l’aula. L’anul·lació del cos ens portaria a pensar que transmetem fets neutres i objectius. La presència contextualitza i dona poder a totes les subjectivitats que hi ha a l’aula: les corporitza. Això és especialment rellevant quan els professors es topen a l’aula cara a cara amb persones que no es trobarien mai al barri on viuen. «Conec molts professors progressistes (diu hooks) oberts a canviar el programa, però reticents a canviar les pràctiques a l’aula. Postures corporals, tons de veu, tries de paraules que perpetuen les mateixes jerarquies que critiquen». O tants d’altres que veten l’expressió de les emocions a l’aula gairebé demanant a l’alumnat que no hi sigui en cos i ànima, com si s’hi pogués estar només amb cervell!
A més del desig pel coneixement, en la trobada entre el mestre i l’aprenent hi ha d’haver el clic del reconeixement. En realitat existim a partir de la mirada de l’altre. Quan el mestre s’adreça a cada un dels alumnes i els diu pel nom singularitzant cada presència, amb una mirada de confiança, els investeix com a persones singulars i capaces. Ser algú és reconèixer-se com a un ésser separat diferent del tot de la família, del grup, dels altres. Soledat i desig són les dues paraules que ens obren a la vida.
Per això és tan dolorós sentir històries escolars d’infants que senten que mai van ser reconeguts o anomenats. O encara més subtilment, el relat d’aquelles criatures que van aferrar-se al miracle de la trobada i en poc temps van adonar-se que aquella mà que els estirava amunt tenia un deix de condescendència que els acabava arrossegant avall. Alguns ens han dit que l’escola resta, no suma. Són moltes les històries que ens ajuden a prendre consciència del compromís que adquirim quan acceptem ser educadors o educadores, perquè les nostres paraules, els nostres gestos, la nostra mirada es grava i deixa marca en la biografia de l’infant.
La discussió entre mantenir o trencar, connectar o separar, protegir o emancipar, estimar o exigir, compadir o capacitar, que tenyeix totes les nostres històries de creixement i aprenentatge, quan deixa de ser una discussió teòrica i esdevé una pràctica educativa troba l’equilibri, i la majoria de vegades s’acomoda harmònicament trencant les disjuntives i combinant les opcions. Però alerta que aquests posicionaments agafen un pes específic quan parlem de col·lectius en desavantatge que arriben a l’escola amb el desig d’equipar-se per saltar a la vida i a qui la ferida del rebuig, del no lloc o de la condescendència pot arraconar als marges.
Quan les cançons de casa no sonen a l'escola
© Marta Comas i Alfons Espinosa
© 2025, Marta Comas i Alfons Espinosa
© d’aquesta edició, Eumo Editorial
Primera edició: març de 2025
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
