Basorèxia

Tots els camins

Perquè no em ve de gust haver de parlar de tu en passat, de deixar-te també a tu enrere

| 11/02/2019 a les 19:38h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Maria Climent, Basorèxia

Foto: isorepublic


De vegades em passa que quan em trasllado d’un lloc a un altre, amb un mitjà de transport o corrents (excepte si vaig en metro, que llavors no em passa), tinc l’estranya sensació de fugir del passat. D’allunyar-me no només d’un lloc sinó també d’un moment. De molts moments. De fet, de tots els moments del passat, cada metre una mica més lluny de mi i de les coses viscudes. No us ho recomano. No ho feu, no ho penseu, és superangoixant. Només explico que a mi em passa; i llavors començo a pensar en totes les èpoques ben delimitades que he viscut i que he deixat enrere i no em fa pena; em sembla bé; hi estic d’acord; en tot. El que m’angoixa és pensar que les èpoques vinents també les cremaré. Fins i tot aquesta d’ara, que encara no sé si l’és o la serà, una època. Tant de bo. Perquè si un període de temps determinat no arriba a època, que mediocre.
 
L’altre dia, però, la metàfora va cobrar vida i em va passar de veritat. M’explico. Vaig sortir a córrer. Pel camí, més endavant, hi havia un home i una nena, tots dos en bicicleta. Quan els vaig agafar (anaven molt lents) em vaig adonar que eren qui va ser el meu primer gran amor i la seva filla. Després de saludar-los, vaig continuar corrent i els vaig deixar enrere. I així m’allunyava, cada cop més, de la vida que no, d’ell i dels altres, i de tots els camins que no he agafat. I corria sense adornar-me que el camí pel qual em resumia també tindria un final.
 
El meu trastorn i jo et trobem perfecte, et vaig dir l'altra tarda, i vas trobar que era una frase enginyosa i vas riure i la vas repetir un parell de vegades de la gràcia que et va fer i, mentre reies, a mi em va tornar a passar, de voler aturar el temps en aquell moment. I no te'n vaig dir res, però en aquell instant em vaig preguntar de nou si això d’ara, si la vida d’ara, d’aquests últims mesos i potser dels que vindran en un futur immediat l’hauré de recordar un dia. Perquè no vull. Perquè no em ve de gust haver de parlar de tu en passat, de deixar-te també a tu enrere, i d’explicar, potser a gent nova que formarà part de noves èpoques que vindran, que va haver-hi un temps en què totes les pel·lícules d’amor parlaven de nosaltres i dels plans que no ens vam atrevir a fer.
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Lluïsa Castell i Mònica López protagonitzen l'obra de Wajdi Mouawad
Imatge il·lustrativa
Barcelona obre la convocatòria per la nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
Un cicle a la Filmoteca de Catalunya projecta els millors films de l'any
Imatge il·lustrativa
La ciutat celebra les festes de la seva patrona d'hivern
Imatge il·lustrativa
Veiem l'anunci polèmic d'una companyia aèria que celebra la diversitat
Imatge il·lustrativa
Una escena relata com es viu per dins i per fora la síndrome d'Asperger
Imatge il·lustrativa
Un vídeo ensenya (a petits i grans) a detectar i parar els paus a l'amor tòxic
Imatge il·lustrativa
14 reflexions d'un estudi que analitza per què la gent és feliç o té bona salut