Basorèxia

Tots els camins

Perquè no em ve de gust haver de parlar de tu en passat, de deixar-te també a tu enrere

| 11/02/2019 a les 19:38h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Maria Climent, Basorèxia

Foto: isorepublic


De vegades em passa que quan em trasllado d’un lloc a un altre, amb un mitjà de transport o corrents (excepte si vaig en metro, que llavors no em passa), tinc l’estranya sensació de fugir del passat. D’allunyar-me no només d’un lloc sinó també d’un moment. De molts moments. De fet, de tots els moments del passat, cada metre una mica més lluny de mi i de les coses viscudes. No us ho recomano. No ho feu, no ho penseu, és superangoixant. Només explico que a mi em passa; i llavors començo a pensar en totes les èpoques ben delimitades que he viscut i que he deixat enrere i no em fa pena; em sembla bé; hi estic d’acord; en tot. El que m’angoixa és pensar que les èpoques vinents també les cremaré. Fins i tot aquesta d’ara, que encara no sé si l’és o la serà, una època. Tant de bo. Perquè si un període de temps determinat no arriba a època, que mediocre.
 
L’altre dia, però, la metàfora va cobrar vida i em va passar de veritat. M’explico. Vaig sortir a córrer. Pel camí, més endavant, hi havia un home i una nena, tots dos en bicicleta. Quan els vaig agafar (anaven molt lents) em vaig adonar que eren qui va ser el meu primer gran amor i la seva filla. Després de saludar-los, vaig continuar corrent i els vaig deixar enrere. I així m’allunyava, cada cop més, de la vida que no, d’ell i dels altres, i de tots els camins que no he agafat. I corria sense adornar-me que el camí pel qual em resumia també tindria un final.
 
El meu trastorn i jo et trobem perfecte, et vaig dir l'altra tarda, i vas trobar que era una frase enginyosa i vas riure i la vas repetir un parell de vegades de la gràcia que et va fer i, mentre reies, a mi em va tornar a passar, de voler aturar el temps en aquell moment. I no te'n vaig dir res, però en aquell instant em vaig preguntar de nou si això d’ara, si la vida d’ara, d’aquests últims mesos i potser dels que vindran en un futur immediat l’hauré de recordar un dia. Perquè no vull. Perquè no em ve de gust haver de parlar de tu en passat, de deixar-te també a tu enrere, i d’explicar, potser a gent nova que formarà part de noves èpoques que vindran, que va haver-hi un temps en què totes les pel·lícules d’amor parlaven de nosaltres i dels plans que no ens vam atrevir a fer.
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència
Imatge il·lustrativa
Un vídeo sobre una història d'amor viscuda entre pensaments