Basorèxia

Veiem el passat de les estrelles

I penso que vivim, ell i jo, atrapats en un univers provisional, format d’uns mateixos àtoms

| 14/05/2019 a les 00:43h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Basorèxia

Foto: Hernán Piñera


Mentre ell feia el sopar jo mirava, fa unes setmanes, un documental que explicava l’origen de l’univers i de la vida a la terra. Deia que el que veiem és el passat de les estrelles. Després de sopar no li vaig haver de pregar gaire perquè toqués una estoneta el piano. Va tocar una mica d’una obra tristíssima de Txaikovski, la Patètica. Em va explicar les dissonàncies –sents, que sona malament, dos notes alhora a distància d'un semitò, però ell era el rei de les melodies, ho sabia fer sonar bonic– i també que quan la va acabar es va suïcidar. Que era homosexual en un espaitemps en què no es podia ser homosexual. Que per això era tan trista, perquè no tenia solució.
 
Em passa que sovint pesco frases o paraules al vent, que a la vegada comencen a formar petits bucles dins el meu cap, com dimoniets de primavera que aixequen certa polseguina. Ell tocava i jo el mirava i em repetia per a mi el passat de les estrelles, veiem el passat de les estrelles, sents la dissonància, quina melodia, la Patètica, el passat de les estrelles, és tristíssima, la sabia fer sonar bonic, no tenia solució. No tenia solució.
 
–Estàs bé? –em va dir quan va acabar de tocar i jo plorava pluja galtes avall.
–És que quan una cosa em sembla molt bonica ploro.
–Això està bé.
 
Ja ho deu saber, que soc com un iceberg, on la part que es veu és només el que pronuncio i la part de sota l’aigua, els dimoniets de primavera que me dansen, me dansen, tracatrà. Sents la dissonància i mira que tristíssima, no tenia solució. I el miro i veig el seu passat amb la seva caixa plena, i la meva caixa buida. Jo soc com un iceberg i ell és com una estrella i penso que vivim, ell i jo, atrapats en un univers provisional, format d’uns mateixos àtoms, els àtoms del passat i els àtoms del futur, vius i morts a la vegada, els que sempre hi ha hagut, un t’estimo atemporal, des del principi dels temps, des de l’explosió del primer sol, que seguirà transformant-se després de nosaltres, si és que hi ha després, si és que hi ha nosaltres, si és que el temps és una cosa. 

COMENTARIS

Gràcies Maria
Paulina Ros, 14/05/2019 a les 01:12
+7
-0
Brutal
Fascinant
Nivaira, 14/05/2019 a les 12:01
+4
-0
Un text d'una delicadesa i profunditat extraordinàries. Quina sensibilitat en tot el que escrius!
Icebergs i estels
La gaiata, 14/05/2019 a les 16:37
+5
-0
No em cansa llegir-te, i la llum dels estels ilumina els icebergs en una fusió màgica i singular, i aquests retornen al món sencer aigua i llum fins que tothom bocabada observant-los.

Tens molta màgia Maria, gràcies per compartir-la amb nosaltres.
Quan les paraules senten
Iceberg i estrelles, 15/05/2019 a les 01:05
+1
-0
La complicitat de les paraules quan senten. Les paraules ploren, juguen i sovint, també callen.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fabra i Coats ofereix un programa públic d'activitats relacionat amb les seves exposicions
Imatge il·lustrativa
WusMed reuneix dues metodologies en una formació en línia
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum recorre els mites clàssics amb obres de les col·leccions del Prado
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona ofereix una nova sessió del cicle de debats «Feminisme(s)»
Imatge il·lustrativa
La història de la dona que va plantar cara a la llei de segregació racial dels EEUU
Imatge il·lustrativa
Un «mapping» hipnòntic fa volar l'àngel per l'aeroport de Brusel·les
Imatge il·lustrativa
Una animació relata amb tendresa els aprenentatges que neixen dels vincles familiars
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de recuperar els somnis i la identitat