Vostè és aquí

Aprendre a fracassar

Era la intuïció de solucions possibles, de camins que no vam saber trobar

| 14/06/2019 a les 18:54h
Especial: Vostè és aquí
Arxivat a: Cambres pròpies, Vostè és aquí

Foto: Ovidi4


Hem d'aprendre a fracassar més i millor, va escriure Samuel Beckett, i anys després algun ximple ho va estampar en una tassa com a lema de l'emprenedoria i la superació personal-individual. I després de la tassa van venir la llibreta, la xapa, el roll-up, el hashtag.
 
I es veu que la frase de Beckett poc tenia a veure amb l'èxit (auto)competitiu, sinó més aviat amb una invitació a romandre una estona en la pèrdua i la ferida, a mirar la foscor un moment (que sí, que s’hi veuen coses, en l'obscuritat) i percebre les textures que ens mostra el fracàs, sempre inevitable, sempre transversal al desig i als ideals, a la vida.
 
Hem d'aprendre a fracassar més i millor. Ho recordaven els Ovidi4 (David Caño, David Fernàndez, Borja Penalba, Mireia Vives), en arribar a la Sala Beckett dimarts passat. Era el darrer concert de la gira Cuidem-nos, era la vigília del darrer dia del judici-farsa, eren els dies previs als nous acords municipals, eren tantes samarretes de lluites compartides, allà al fons de l’escenari, recordant victòries a mitges, batalles perdudes, guerres pendents.
 
Eren alguns finals planejant sobre els nostres caps, canvi de cicle, en diuen alguns, dimarts al vespre, en diuen d'altres, sembla que refresca, hi ha qui apunta. Eren l’humor com a trinxera, era l’amor com a salconduit per passar la frontera. Eren versos de tendresa i lluita, era la intuïció de solucions possibles, de camins que no vam saber trobar. Era preguntar-se com seria emancipar-se del tedi, com seria ensenyar vida, senyor, ensenyar vida, després que ells hagin construït fins més enllà de l'últim cel, com seria trobar-se a plena mar, com seria un sentiment feroçment solidari en aquesta soledat. Era un instant en què el faristol va volar pels aires i va caure a terra, trencant-se, i amb ell –qui ho sap– potser les pautes, els guions, les escaletes.

La derrota més gran seria creure que el guió, la pauta, l’escaleta, mai no es podran trencar, penso de tornada a casa, mentre travesso els carrers foscos de la ciutat.
 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Edicions Poncianes engega un concurs a través de les xarxes socials
Imatge il·lustrativa
La Fundació Carulla impulsa un cicle de tallers en línia
Imatge il·lustrativa
Edicions Poncianes llança un butlletí digital en què poetes actuals parlen d'autors universals
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i La Conca 5.1 impulsen un cicle de debats
Imatge il·lustrativa
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»
Imatge il·lustrativa
Si la sabata no et va bé a la sabateria, no t'anirà bé mai
Imatge il·lustrativa
Al final no ets res més ni menys que que tot el que has pensat, estimat i realitzat
Imatge il·lustrativa
Uns vídeos de Veri ens conviden a entrar en aquest paisatge