Foto: Ovidi4


Hem d’aprendre a fracassar més i millor, va escriure Samuel Beckett, i anys després algun ximple ho va estampar en una tassa com a lema de l’emprenedoria i la superació personal-individual. I després de la tassa van venir la llibreta, la xapa, el roll-up, el hashtag.

I es veu que la frase de Beckett poc tenia a veure amb l’èxit (auto)competitiu, sinó més aviat amb una invitació a romandre una estona en la pèrdua i la ferida, a mirar la foscor un moment (que sí, que s’hi veuen coses, en l’obscuritat) i percebre les textures que ens mostra el fracàs, sempre inevitable, sempre transversal al desig i als ideals, a la vida.

Hem d’aprendre a fracassar més i millor. Ho recordaven els Ovidi4 (David Caño, David Fernàndez, Borja Penalba, Mireia Vives), en arribar a la Sala Beckett dimarts passat. Era el darrer concert de la gira Cuidem-nos, era la vigília del darrer dia del judici-farsa, eren els dies previs als nous acords municipals, eren tantes samarretes de lluites compartides, allà al fons de l’escenari, recordant victòries a mitges, batalles perdudes, guerres pendents.

Eren alguns finals planejant sobre els nostres caps, canvi de cicle, en diuen alguns, dimarts al vespre, en diuen d’altres, sembla que refresca, hi ha qui apunta. Eren l’humor com a trinxera, era l’amor com a salconduit per passar la frontera. Eren versos de tendresa i lluita, era la intuïció de solucions possibles, de camins que no vam saber trobar. Era preguntar-se com seria emancipar-se del tedi, com seria ensenyar vida, senyor, ensenyar vida, després que ells hagin construït fins més enllà de l’últim cel, com seria trobar-se a plena mar, com seria un sentiment feroçment solidari en aquesta soledat. Era un instant en què el faristol va volar pels aires i va caure a terra, trencant-se, i amb ell –qui ho sap– potser les pautes, els guions, les escaletes.

La derrota més gran seria creure que el guió, la pauta, l’escaleta, mai no es podran trencar, penso de tornada a casa, mentre travesso els carrers foscos de la ciutat.

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix