Basorèxia

He conegut la boniquesa

Em sembla una altra vida, mama, quan jo també tenia un sopar de Nadal del pis

| 17/12/2017 a les 16:04h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, basorèxia

Foto: s3aphotography

 

“Ta germana diu que demà té el sopar de Nadal del pis i està estressada perquè ha de fer una recepta i no sap si tindrà temps.” Jo després que ma mare pronunciés la paraula pis ja vaig deixar d’escoltar perquè el sintagma nominal sopar-de-Nadal-del-pis em transporta –ho fa d’aquella manera gairebé dolorosa com fan mal els bons records- sempre i de forma inevitable al carrer Legalitat, número vuit, primer-primera, desembres de dos mil vuit a dos mil onze, ambdós inclosos.
 
La setmana prèvia a haver de tornar als respectius pobles per les vacances de Nadal, la família que formàvem les meves companyes de pis i jo celebràvem el nostre Nadal plegades. Ens ho preníem molt seriosament. La Sofia i jo érem les encarregades de dissenyar el menú del sopar de cada any. A la Marta i la Marina sempre els semblava bé. Màxim, la Marta ens feia descartar alguna cosa amb determinades verdures o fruites. Fins que li vam ensenyar que la fruita es podia arrebossar amb xocolata.
 
Llavors anàvem les quatre a fer la compra, perquè anar al súper per comprar les coses del sopar de Nadal era un esdeveniment important. En aquella compra ens permetíem agafar vi que costés més de tres euros l’ampolla. I llavors, la Sofia i jo cuinaríem frivolités: culleretes comestibles amb ceba caramel·litzada i formatge de cabra. Canapès de salmó i caviar de tomàquet. Llagostins congelats del Bonpreu flamejats amb rom? Vols dir? No prendrem mal? A vore si se’ns encén la cuina, eh! Algú en sap fer? –la Sofia sempre s’atrevia a cuinar-ho tot perquè havia treballat a la recepció d’un restaurant d’un hotel pijo. La Marta i la Marina tenien l’única responsabilitat aquella nit d’estar llestes (dutxades, encremades, depilades, vestides, pentinades i encoloniades) abans de dos quarts de nou del vespre. Podríem dir que en aquell pis, les lleis de la física funcionaven de maneres diferents segons qui fossis, el temps et rendia d’una manera o d’una altra. La Sofia i jo anàvem a més revolucions per minut, queda clar.
 
Durant tota la setmana havíem estat elaborant una llista de Spotify amb cançons que sonarien ja des de l'avantmatx. La Marina era molt futbolera i gràcies a això fèiem servir aquesta paraula per definir l'estona en què la Sofia i jo cuinàvem i elles anaven omplint els gots de Xibeca, fent cigarretes de liar i parant taula al ritme de la llista de música, curosament seleccionada.
 
Compràvem cotilló, evidentment. També teníem un dress code. Vestit, xiques, este any? –mirades serioses i afirmatives. Vestit. I poca broma perquè per tenir, teníem fins i tot una convidada especial, al sopar de Nadal del pis. Qui convidarem aquest Nadal? Redactàvem una invitació formal i tot que enviàvem per mail (benvolguda, ens plau convidar-vos al sopar de Nadal del pis 2010). Que ara mateix recordi, per allà van passar la Míriam, la Rosa i la Mireia A. en anys diferents. Heu de saber que si vau ser convidades a un sopar de Nadal del pis, és que us estimàvem molt, perquè aquella bombolla màgica, com comprendreu, era reduïdíssima i especial.

Fèiem l’amic invisible, per descomptat. La Marta i la Sofia es confessaven qui tenien elles dues i la Marina i jo ens xerràvem qui ens havia tocat a nosaltres. A mi m’has tocat tu. Tia, pos no me ho digues! Ai.
 
Em sembla una altra vida, mama, quan jo també tenia un sopar de Nadal del pis. Quan aquesta mateixa setmana, el principal problema que tenia era decidir amb la Sofia què faríem per sopar i escollir on aniríem a emborratxar-nos després. Tot això em va passar a mi? Tinc la sensació que li va passar a algú altre. En una altra vida, en un altre planeta, com si ho hagués llegit a un llibre –em vaig marejar i tot de tanta transcendència. Ara em sap greu no haver estat més feliç, més conscient de la dolçor d’aquella època.  
 
Imagina’t si tinguessis més de cinquanta anys –em va dir la mare–, quantes vegades hauries viscut. I aleshores vaig pensar que sovint les coses dolentes ho tapen tot, però que la vida, de saber-ne, en sap, de ser bonica. I és cert que no sempre l’és, però potencial per ser-ho, en té. I tant, si en té. N'hi ha precedents. Us ho puc ben assegurar, perquè jo, de la vida, me’n recordo, en setmanes com aquesta d'ara no fa tant i tant de temps, n‘he conegut la boniquesa.

COMENTARIS

Doncs sí, la vida sap ser bonica !!!
Soco, 20/12/2017 a les 11:01
+2
-0
M'encanta aquesta manera tant brillant de fer veure que les coses petites són tan boniques

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La ciutat participa al festival amb propostes nascudes al seu Districte Cultural
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural inaugura una exposició sobre el fet migratori
Imatge il·lustrativa
L'Aula d'Escriptura de l'Ajuntament de Girona obre les inscripcions per al nou curs
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa exposa les restes fòssils trobades als jaciments del Cerro de los Batallones
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge denuncia què passa massa sovint quan s'adopta un animal
Imatge il·lustrativa
Un anunci del govern d'Escòcia per no abaixar la guàrdia
Imatge il·lustrativa
L'artista Christine Sun Kim reivindica el valor de la llengua de signes
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra com es desfila la memòria dels qui pateixen Alzheimer