Subirachs retocant una de les seves obres. Foto: Joan Iriarte

Vaig entrevistar Josep Maria Subirachs (1927-2014) a la Sagrada Família l’abril del 1995, molt abans que l’ataqués l’afecció neurodegenerativa que l’ha mantingut allunyat de la pràctica artística durant aquests últims anys. La conversa inaugurava la secció Resonancia magnética de la revista mèdica Jano, i havia d’abordar qüestions com la malaltia i la mort. En recupero ara uns extractes, com a homenatge pòstum a l’escultor desaparegut.

“Els gossos, les formigues o les granotes no fan obres d’art perquè no són gens conscients de la mort. La consciència de la mort és la raó de ser de l’artista, ens aboquem a fer art perquè sabem que ens morirem. L’artista lluita contra la mort creant obres que el sobrevisquin.”

“El dolor i la malaltia solen donar peu a la creació, perquè ens fan prendre consciència del propi cos i ens fan ser encara més conscients de l’existència i la proximitat de la fi. El cos ens va avisant que això s’acaba. A la meva obra sempre hi ha el tema del temps que passa, i per tant la idea de la mort hi és molt present.”

“No sóc un home fort perquè vaig passar gana durant l’adolescència. Tinc una salut delicada, allò que se’n diu una mala salut de ferro, però vaig aguantant. Sempre estic una mica refredat, i aquest malestar em serveix per ser conscient del meu cos. He de vigilar amb la pols de la pedra, perquè perjudica els pulmons. Fins ara només he passat un cop pel quiròfan, per una hèrnia d’estómac. L’escultor, a diferència del poeta, no pot treballar des del llit, però els períodes de convalescència et conviden a reflexionar, i aquesta reflexió pot enriquir la teva producció posterior.”

“No voldria haver de patir una malaltia que m’impedís treballar. Treballo per devoció, la meva vida no tindria sentit sense la creació. Quedar-me sense vista o perdre l’habilitat manual seria terrible.”

“La mort és el no-res, el buit, la fi de tot, l’adéu per sempre. La mort està extraordinàriament lligada a la vida, viure i morir són processos encadenats. I arribarà un dia en què, a part d’anar morint cadascú de nosaltres individualment, morirem com a sistema. Arribarà un moment en què l’espai desapareixerà i les estrelles s’apagaran.”

“Preferiria morir de cop, sense dolor i sense fer patir els qui em rodegin.”

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònim a abril 09, 2014 | 13:54
    Anònim abril 09, 2014 | 13:54
    I un gran creador, desconeixia la seva malaltia , però ja em va estranyar el poc ressó que va tenir el creador de la façana de la passió en ocasió de la benedicció del temple i la seva reconversió en basílica, però vaja, que Déu l´hagi perdonat reposi en pau i el meu condol a la seva familia.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Moonlight Shadow

I stay, I pray / See you in heaven one day
Comparteix

Delirio de grandeza

Espero con el tiempo justiciero / que retornes buscando una ilusión de amor
Comparteix

Raindrops Keep Fallin’ on My Head

I'm never gonna stop the rain by complaining
Comparteix

Could You Be Loved

We've got a mind of our own/ So go to hell if what you're thinking is not right

Passadís

Comparteix

El silenci dibuixat

14 dibuixos plens de força, misteri i profunditat
Comparteix

Glups!

14 dibuixos d'Andrea Zayas que mostren el món sense embuts dels infants
Comparteix

La llum dibuixada

14 il·lustracions on la vida s'imagina a través de finestres il·luminades
Giorgio Morandi. Natura morta, 1953-1954 © Giorgio Morandi, VEGAP, Madrid, 2021
Comparteix

Giorgio Morandi, la ressonància infinita

La Pedrera fa un recorregut retrospectiu per l'obra del pintor i gravador italià

Comparteix