El batec de la Pedrera

La visita nocturna «Gaudí’s Pedrera: The Origins» recorre la Casa Milà d’una manera tan exclusiva i singular com l’edifici que mostra. La nit dóna caliu i serenor. No hi ha grups d’escolars ni tants turistes com de dia. L’arquitectura gaudiniana es fusiona amb projeccions audiovisuals que culminen al terrat. La Pedrera és una casa amb vida pròpia i aquesta ruta íntima té tots els ingredients per prendre-li el pols.

Dibuix sobre «Gaudí’s Pedrera: The Origins». Inés Cornelles.

El recorregut es pot fer en català, castellà o anglès. «La visita en anglès és la que més s’omple. La majoria de turistes saben on vénen però també n’hi ha de despistats», m’explica Maria Bendito, que treballa a Fundació Catalunya-La Pedrera i atén les persones interessades a visitar l’edifici. La seva companya Helena Milián afegeix que, en general, el turista descobreix mentre que el públic català aprofundeix i amplia.

Són les 22.40h. La cita comença en un patí rodó. La casa en té dos i l’altre és ovalat. Els colors, els detalls, el conjunt… L’espai és inspirador el mires per on el mires. És un edifici modernista que va més enllà. És l’última construcció civil que va fer Gaudí i copsa l’estil de l’artista en tota la seva maduresa. El meu guia és Oriol Cervantes, un noi jove que ens acompanya a descobrir l’essència de l’edifici pas a pas. Veiem un vídeo protagonitzat per la façana, que ondulada i massissa sembla del futur malgrat ser del segle passat. És una fatxada autoportant. Està connectada a l’edifici però és independent en termes de sostenció. Un nen aplaudeix molt fort quan acaba el vídeo. Som pocs i hi ha lluna plena. L’Oriol ens convida a comparar les columnes amb troncs d’arbres. El pati amb un bosc… I dins d’aquella selva arquitectònica, ens enfilem cap a les golfes.

El nom autèntic de l’edifici és el de la Casa Milà. Com era tradició en els habitatges burgesos de l’època, li correspon el nom de la família que la va finançar. La Pedrera era un malnom que se li va posar així que va començar la seva construcció perquè tenia aspecte de cova o de cantera. Les revistes satíriques de principis del segle XX també la van comparar amb una mona de Pasqua o un gelat que es desfà. No semblava tan refinada com les principals cases burgeses de l’Eixample barceloní, i de crítiques no li’n van faltar. Del matrimoni de Pere Milà i la senyora Rosario, ella amollava els quartos. Era la vídua d’un indià molt ric, Josep Guardiola. La relació entre els Milà i Antoni Gaudí no era per tirar coets. De la casa se’n parlava però no com la família Milà hagués volgut, i el seu cost va superar les previsions.

Arribem a les golfes. La decoració és austera perquè allà només pujaven les minyones a fer bugades. No per això tenen menys encant. Compten amb dos-cents setanta arcs catenaris. La seva distribució dóna al sostre una forma ondulada com la de la façana de l’edifici. L’estructura arquejada recorda l’esquelet d’una balena. Si la natura és cabdal en tot l’edifici, no ho és menys la religió. Però Gaudí no va deixar (o no ens ha arribat) res escrit i la Casa Milà té tantes lectures com visitants.

Pugem un graó més. Accedim al terrat. Els badalots tenen creus i formes fantàstiques. Escultures de guerrers emmascarats camuflen xemeneies. Comença la música i les projeccions vesteixen aquell terrat oníric. O potser el despullen? Estrelles, planetes, aigua, aire, terra, foc, vida microscòpica, plantes, flors, animals, color, arquitectura, trencadissos, Gaudí… No en tinc cap dubte, l’espectacle està desvestint aquella casa immensa i sinuosa. És un viatge al seu origen i també al de la vida.

Són les 12.00h. El patí ovalat és l’últim destí. Allà el grup es dispersa. Una parella. Una altra. Una família… Cadascú es retroba amb qui ha vingut. Hi ha cava per brindar i m’acomiado d’aquella casa amb ànima. Fins aviat.

L’espectacle, en fotos i en vídeo