Josep Maria Tamburini, Melancolia, c. 1905. Oli sobre tela, 69 x 85 cm.
Josep Maria Tamburini, Melancolia, c. 1905. Oli sobre tela, 69 x 85 cm.

Cada vegada que els mercuris s’enfilen alegrement, es fa palesa la manca d’espais verds a la ciutat de Barcelona. Hem sobrepassat els 30 graus centígrads i això ens ha fet buscar racons d’ombra als parcs i jardins de la ciutat. Passejant pel carrer Bailèn, al número 19, topes amb un aparador que és com un cop d’aire fresc. Una escultura de marbre de Giuseppe Lazzerini (1831-1895) que representa Pales, la deessa romana patrona dels pastors, donant menjar a un xaiet, llueix davant d’una cortina de fulles verdes refrescant.

Amb una presentació com aquesta, es fa difícil de no entrar (teniu fins al 22 de juliol) a La bellesa captiva, a la galeria Artur Ramon Art. Podríem comparar el muntatge, comissariat per Ignasi Somovilla, amb un oasi enmig de la ciutat. No es tracta d’un jardí qualsevol, ja que, gràcies a l’enorme varietat d’estils, autors, suports i èpoques, descobrim diferents episodis de la història del jardí i escenes que podem haver vist o viscut en un parc.

Giuseppe Lazzerini, Pales, deesa dels pastors, c. 1850. Marbre de Carrara, 110 x 90 x 68 cm.
Giuseppe Lazzerini, Pales, deesa dels pastors, c. 1850. Marbre de Carrara, 110 x 90 x 68 cm.

Un bon exemple és el quadre d’Isidre Nonell (1872-1911) en què es veu una parella besant-se apassionadament en un racó d’un parc públic mentre, en primer pla, un senyor fa cara d’indiferència amb actitud passiva. Juntament amb altres pintures d’escenes també inspirades en el parisenc jardí de Luxemburg, ens expliquen que, entorn del segle XIX i XX, el parc era l’equivalent actual del Tinder. Cal reconèixer que, malgrat que avui tots podem fer ús de l’aplicació per caçar l’amor, és possible que molts de nosaltres haguem viscut alguna història eròtica en un parc.

Fins i tot podrem viatjar a l’Orient gràcies a l’empremta de William Chambers (1723-1796). Aquest arquitecte anglès, després d’amarar-se de la cultura xinesa, va tornar a casa i va fer una rentada de cara als jardins de Londres. Va substituir l’estètica barroca, caracteritzada per l’abusiu ornament i la geometria, per la imitació (inventada) de la natura, a base de línies sinuoses, llacs artificials i petits temples. Una mostra és el moble exposat que imita la laca xinesa, tot embolcallant-se de colors vermells i daurats.

Josep Maria Subirachs, Plànol del Laberint, 1961. Fusta, terracuita i ferro. Peça única. 35 x 50 x 5 cm.
Josep Maria Subirachs, Plànol del Laberint, 1961. Fusta, terracuita i ferro. Peça única. 35 x 50 x 5 cm.

També s’hi aborda el laberint, un element de possibilitats infinites. En anglès hi ha dues paraules que designen dos tipus de laberint diferents; labyrinth i maze, segons si té un o més d’un camí possible de resolució. De fet, ja es parlava del laberint a la mitologia clàssica, però sobretot s’aplica en el món del jardí a partir del Renaixement. Per això s’introdueix en aquesta exposició a partir d’una obra de Josep Maria Subirachs (1972-2014). Els barcelonins ja deuen saber que, els dies de tanta calor, no hi ha millor refugi tèrmic que el Laberint d’Horta i les fonts adjacents. A més, dubto que algú es pugui resistir a l’adrenalina que provoca el repte de resoldre un laberint fet jardí.

Morbositat, erotisme, eufòria i moltes altres emocions es poden vincular amb històries recurrents que passen en els parcs públics. Però també relacionem els espais verds amb sentiments com pau, tranquil·litat, puresa i benestar. Probablement, tots hem anat a un prat verd a llegir, a estirar-nos o a respirar aire net i sempre notem certes vibracions de nostàlgia. Un sentiment que es desperta només de veure l’aiguafort de Marià Fortuny (1838-1874) o l’autòmat del segle XIX que posa música als nostres records.

Marià Fortuny, El botànic, 1875. Aiguafort estampat sobre paper pergamí. Primer tiratge avant la lettre. P. 27,7 x 21,4 cm; pp. 31,5 x 24 cm.
Marià Fortuny, El botànic, 1875. Aiguafort estampat sobre paper pergamí. Primer tiratge avant la lettre. P. 27,7 x 21,4 cm; pp. 31,5 x 24 cm.

El punt final d’aquest viatge ve marcat per Santiago Rusiñol (1861-1931) que, d’una manera molt diferent de l’habitual, ens ensenya el curs del riu Tajo al seu pas per Aranjuez; i per un brodat flamenc del paradís que ocupa gairebé tota la paret on s’exposa (140 x 288 cm) i va farcit de detalls per perdre-s’hi. No hem d’oblidar que cultura ve de cultivar i en aquesta exposició no pot tenir més sentit, aquesta paraula. La cultura és voluntat i aquí es nota la determinació en el tema. Aquesta exposició coincideix amb el cicle Paradís perdut. Cinema i jardí, de la Filmoteca de Catalunya, coordinat pel mateix Ignacio Somovilla i que s’inicia el 13 de juny.

Santiago Rusiñol, El Tajo, 1898. Oli sobre tela, 66 x 85,5 cm
Santiago Rusiñol, El Tajo, 1898. Oli sobre tela, 66 x 85,5 cm

Nou comentari

Comparteix