Els amants de l’art gaudim de les anècdotes i els fets curiosos, especialment quan la historiografia recull peripècies quan parlen d’obres extraviades, robades, cremades o destruïdes. No són poques les peces que, dins la història de l’art, han fet més fortuna en desaparèixer de les galeries de la que tenien quan hi eren. Queden llavors revestides d’una mena de valor simbòlic afegit que es correspon, o no, amb la qualitat inicial de l’obra en qüestió.
No és el cas d’El peó, una obra d’Aleix Clapés (Vilassar de Dalt, 1846 – Barcelona, 1920) retrobada després de passar més d’un segle extraviada, i que podrà, finalment, ser reivindicada. El quadre, que va ser exposat l’any 1886 a la Sala Parés, al carrer Petritxol, retorna ara al Palau Güell i ve a completar la retrospectiva sobre el pintor reusenc que s’hi pot visitar.
Diem que no és el cas d’El Peó perquè, com expliquen Carlos Lupercio i Josep Casamartina, co-comissaris de l’exposició, tot i que Aleix Clapés fou partícip d’una de les obres cabdals del modernisme català, el Palau Güell, El peó ha estat ignorat per la historiografia. Tampoc va tenir millor sort entre els seus contemporanis: sols exposar-se varen succeir-se les crítiques (i algun elogi) per part dels sectors més conservadors i reaccionaris del panorama artístic de l’època. Costava entendre un artista que, no tan sols va situar-se a l’avantguarda de la pintura catalana del seu temps, sinó que mai es deixà adscriure de manera unívoca a un estil artístic.
Mentre miro El peó, recordo la primera visita que vaig fer a l’exposició, quan vaig quedar atrapada en l’esbós de l’Èxtasi de sant Francesc d’Assís, capaç de reproduir a raig fet tanta mística religiosa en sols tres traços assertius. Ara, en canvi, davant la figura d’un vell miner que estira una carreta fora de la galeria, comparteixo amb la resta dels assistents l’esbalaïment davant un dolor que poc té a veure amb la fe, la penitència o l’èxtasi. Més aviat es tracta de la conseqüència crua i nua d’un determinisme de classe que administra cossos, subjugant-ne d’uns i alliberant-ne d’altres, gastant-los la pell, exhaurint-los. La figura alienada del quadre no té carn, amb prou feines conserva l’espinada, i tan sols transmet el patiment del qui escura el no-res.
Potser és aquesta capacitat per reflectir el patiment del proletariat que va fer que Trotski s’interessés pel quadre i el comprés, segons explica la llegenda (tota obra desapareguda en té una). Això afirmen els descendents del pintor reusenc, que expliquen que el mateix Stalin els va fer arribar una carta on comentava l’obra, un document que la seva besàvia, Teresa Clapés, va cremar per por a represàlies franquistes en una època en què la tinença de documents comunistes era perseguida. És precisament aquesta anècdota la responsable que no s’hagi trobat fins ara, ja que, com explica l’estudiós Carles Lupercio, el quadre el buscaven a Moscou, al registre del Museu del Kremlin.
Malgrat tot, sembla que allò que Trotski hauria comprat seria una còpia de petit format, quedant El peó en mans d’un col·leccionista català, fet que ha permès recuperar-lo i que, des d’avui i fins al dia 8 de maig, pugui visitar-se al Palau Güell. L’antologia de l’obra d’Aleix Clapés es completa, així doncs, amb El peó i s’amplia en el catàleg que publica la Diputació de Barcelona per tal de restituir la figura fugissera de Clapés.
