Foto: Bruce Davidson/fundació Mapfre/Magnum Photos


Selma, Alabama, març de 1965. Tres-cents ciutadans afroamericans decideixen caminar fins a la capital de l’estat, Montgomery, després de l’assassinat a trets de l’activista Jimmie Lee Jackson. El propòsit era deixar el cos de Jackson a les escales del Capitoli però també reclamar el seu dret al sufragi com a ciutadans de ple dret. En només tres dies, les tres-centes persones inicials van convertir-se en vint-i-cinc mil. Les encapçalava Martin Luther King.

Aquesta primera marxa pacífica va acabar amb el que es coneix com a Bloody Sunday: al Pettus Bridge, la policia i els cacics de la zona van atacar els manifestants amb gasos lacrimògens, bastons i fuets. Però no es van rendir, al contrari: aquella violència encara els va esperonar més i van emprendre una segona marxa, que va acabar amb l’assassinat de James Reeb, després d’haver-se vist obligats a recular en topar-se de nou amb els seus, diguem-ne, opositors.

El 21 de març de 1965, després de reclamar protecció, van emprendre una tercera marxa. El govern de Lyndon Johnson va enviar-hi un parell de milers d’efectius de l’exèrcit i tants altres policies federals. Van trigar quatre dies a recórrer els 84 quilòmetres que separaven Selma de Montgomery. Aquell agost, Johnson va aprovar la llei de dret a vot.

Bruce Davidson (Oak Park, Illinois, 1933) va fer tot el camí amb ells. Va fotografiar els manifestants, els aldarulls, els discursos, els atacs. Algunes de les seves fotos han esdevingut icòniques. No hi arribava de nou: portava quatre anys documentant el fenomen de la segregació, des dels busos de Montgomery fins a Selma, passant pel llegendari discurs de Luther King a Washington.

He anat a veure la retrospectiva que li ha dedicat la Fundació Mapfre i n’he sortit estranya, com després de les grans veritats. Davidson, poc amic de les etiquetes, sempre s’ha definit com un “fotògraf humanista”. Avui, veient l’abans i el després de les fotos del moviment pels drets civils dels afroamericans, entenc una mica més la seva ànsia de capturar l’ànima de les persones. Entenc, segurament, per què va dedicar quatre anys a un projecte poc rendible econòmicament però que estava carregat d’un pes increïble a nivell humà. Contemplant la mítica foto de Washington, de cop, he pensat en les primeres fotografies de l’exposició. En elles, Davidson retrata el matrimoni Wall, una parella de vellets a qui coneix casualment i que l’acullen a casa seva. A les fotos, principalment, s’hi entreveu l’ajuda, la complicitat, l’amor. Una parella que, al final dels seus dies, tenen cura l’un de l’altre i s’estimen.

Aquestes primeres fotografies em fan connectar amb el germen de les de Selma. Les separen només deu anys. Prou anys com per decidir que l’ésser humà, en tota la seva magnitud, des del gest petit fins a la manifestació més gran d’empoderament i solidaritat, és inesgotable. I que val la pena deixar-ne constància. No només a nivell fotoperiodístic, també en una dimensió quotidiana. De cop i volta, Davidson et diu: “Mira, mira què hi ha de petit i de gran, al món. Mira la misèria i el perill. Mira la grandesa de l’ésser humà. Mira com és capaç d’emprendre un camí correcte i mira com s’equivoca, a vegades”.

Jo no puc deixar de mirar el món, tota l’estona. M’encurioseix i em fascina. Crec que de l’exposició de Davidson, n’he sortit estranya perquè durant una hora i poc, m’he topat amb algú que retrata el món d’una manera profundament humana. Algú a qui interessen les persones i el pes que tenen en el curs de la història, a petita i gran escala. I de sobte, enmig de plaça Universitat m’he sentit part d’una humanitat complexa, capaç de les millors i les pitjors coses.

I amb tots els clarobscurs jo, que portava uns dies descreguda, he tornat a creure en la humanitat, en aquesta humanitat estranya, irritant, poderosa i –a estones– bellíssima.

Foto: Bruce Davidson/fundació Mapfre/Magnum Photos

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix