Giorgio Morandi (1890-1964) és una de les figures cabdals del panorama artístic de la primera meitat del segle XX. El seu treball es va mantenir fidel a una recerca personal: el motiu no és l’important, és només un vehicle per a la reflexió a l’entorn dels elements propis de la pintura: composició, forma, color, llum.
La Fundació Catalunya – La Pedrera li dedica, fins al 22 de maig, un espai retrospectiu a l’exposició Morandi. Ressonància infinita, una acurada i significativa selecció de 103 pintures, dibuixos i gravats procedents de diversos museus i col·leccions particulars d’Europa, que tracen un recorregut complet per la trajectòria de l’artista. La mostra és comissariada per Beatrice Avanzi i Daniela Ferrari, conservadores del Museo di Arte Moderna e Contemporanea di Trento e Rovereto (MART), i ha estat organitzada conjuntament amb la Fundación MAPFRE.
Morandi, conegut com “el pintor de les ampolles”, sempre va treballar una pintura figurativa, fonamentalment natures mortes i esporàdicament alguns paisatges, que a poc a poc es va anar fent més simbòlica. El seu estil, en què destaca per damunt de tot l’ús de la llum, es basa en la recerca d’una simplificació formal en què els temes es redueixen a l’essencial. Per a Morandi l’ús de la reiteració va ser clau, i el mateix conjunt d’objectes va ser revisitat per l’artista una vegada rere l’altra en pintures i aiguaforts.
Nascut a Bolonya, ciutat on va transcórrer tota la seva vida artística, Morandi va treballar al marge de qualsevol grup o moviment. Amb els seus primers quadres, però, s’apropava al cubisme primer, i als als principis de la pintura metafísica després, en una fase breu però fonamental per restringir l’àmbit de la seva investigació als objectes, entesos com quelcom més enllà de l’aparença física de la realitat. Maniquins, esferes, ampolles –elements típics de la nova pintura– van passar a formar part del seu repertori figuratiu. A partir del 1920 va començar una carrera en solitari en què va desenvolupar un estil propi i inconfusible que ja no va abandonar mai: puresa i elegància, harmonia, austeritat, cadència, fragilitat, lleugeresa i silenci.
Amb el pas dels anys, la pintura de Morandi es va anar decantant cap a una progressiva depuració tècnica a la qual van contribuir les gradacions tonals i una pinzellada suau que va començar a desmaterialitzar-se cap al 1950. Les obres d’aquest període són d’una extrema simplificació, fins al punt que els motius deixen de distingir-se clarament. Amb una paleta sòbria, que en segons quines obres arriba a tendir a la monocromia, aquestes composicions sorprenen de lluny per la massa cromàtica compacta i uniforme, i desconcerten l’ull a mesura que s’acosta a la tela i va descobrint una variació mínima però inesperada de tons i de colors. L’equilibri dels tons i de la composició esdevindrà el seu tret artístic més característic.
L’exposició, que arriba a Barcelona després d’una estada a Madrid, compta amb una presentació renovada que inclou, entre altres novetats, una recreació de l’estudi de l’artista per submergir-se en el seu univers creatiu i que serveix, també, com a espai didàctic. S’hi mostra el procés de creació de la tècnica de l’aiguafort, la projecció d’una versió extractada de l’audiovisual La polvere di Morandi, de Mario Chemello, i la implementació de dos itineraris sonors: un de musical, que proposa acompanyar el visitant en un recorregut per les obres de Morandi amb una selecció de les Variacions Goldberg de Bach, i un altre de narratiu, que presenta diversos aspectes de la vida i l’obra de l’artista.
Fins al 22 de maig a La Pedrera.
L’exposició fa un recorregut per la trajectòria de l’artista italià Giorgio Morandi a través d’una àmplia selecció de pintures, dibuixos, aquarel·les i gravats procedents de diversos museus i col·leccions particulars d’Europa.
