Foto: Javier Arcenillas
El fotoperiodisme sempre és necessari, però aquest any el necessitem més que mai, perquè el fotoperiodisme vol dir dues coses: llibertat i veritat. Ho diu Vicenç Villatoro, director del CCCB, que acull un any més –i per seixantaunena ocasió– l’exposició World Press Photo. I a aquesta reivindicació clara, encara afegeix: “L’autoritarisme vol evitar les imatges que expliquen la veritat. Veure aquestes fotos ens fa pensar en totes les que no veiem”.
Parlem de dades: aquest any s’han presentat seixanta-tres mil fotos a concurs, de quatre mil cinc-cents fotògrafs, de cent vint-i-cinc països. L’exposició mostra tres-centes tretze fotografies dels quaranta-dos treballs premiats, dintre de vuit categories (deixeu-me dir que entre els quaranta-dos premiats només hi ha quatre dones i que les dones presentades al concurs només representen el setze per cent del total). El World Press Photo és l’únic concurs fotogràfic del món que comprova que les fotos no hagin estat manipulades i que no només té en compte la història que hi ha al darrere de cadascuna a l’hora de premiar-les, sinó que també comprova que la història sigui veritat.
I darrere cada fotoperiodista hi ha el compromís de connectar el món amb les històries que importen. Les seves obres ens donen un panorama en diversos àmbits de com està el món a dia d’avui i, benvolguts, us en faré un spoiler: està fatal.
Hem pogut conversar amb el flamant guanyador del World Press Photo de l’Any, el veneçolà Ronaldo Schemidt i amb el guanyador del tercer premi de la categoria Projectes a llarg termini, l’espanyol Javier Arcenillas, i tots dos coincideixen: l’important no és el premi, l’important és la difusió. “No treballem per guanyar premis, això seria inhumà, impensable. Un no vol guanyar un premi a costa del patiment d’un altre”, diu Schemidt. “Jo em considero una eina, un transmissor de la veritat”, afirma Arcenillas, i afegeix: “No són imatges tristes, són imatges reals”. És això el que les fa tristes, penso jo, precisament que siguin reals.
Cadascuna de les quaranta-dues imatges amaga una història que és veritat i que mereix ser explicada, coneguda. Com la de l’espectacular foto guanyadora. El mateix autor ens explica com van anar els fets. Eren en una manifestació a Caracas en protesta contra el president veneçolà. En uns enfrontaments contra la guàrdia nacional, els manifestants els prenen una moto. Llavors algú fa un cop a la moto en què es trenca el tanc de gasolina i en surt aquesta gran flamerada que s’aprecia i que acaba embolcallant el José Víctor, l’home protagonista de la foto qui, segons ens explica l’autor, no ha volgut ni veure-la, després de molts mesos de recuperació a l’hospital i les evidents seqüeles físiques i emocionals que li va causar l’accident.
Foto: Ronaldo Schemidt
No menys colpidora és la història que ens explica Javier Arcenillas en primera persona. S’ha passat nou anys entre Guatemala, Honduras, Colòmbia i El Salvador per acabar fent una obra que retrata la violència extrema que s’hi viu, que culmina en aquest premi i que ha de resumir en trenta fotos, de les quals només una petita representació es pot veure a l’exposició del CCCB (“necessitaríem l’edifici sencer per exposar totes les fotos de totes les obres guanyadores”, ens deia Babette Warendorf, curadora de l’exposició). Cadascuna d’elles té al darrere una història esfereïdora que ens hauria de fer qüestionar de quina mena de pasta estem fets els humans: “Que al país de Gabriel García Márquez, el lloc més turístic sigui la tomba d’un narcotraficant criminal idolatrat gràcies al fet que un actor ha representat una sèrie d’èxit en una cadena televisiva…, el simple fet que existeixi el narcoturisme és d’una pantomima increïble”, observo que al Javier li entren ganes de plorar mentre ens ho explica; i a mi, també. Continua, i ens diu que aquest senyor amb mitja cara malmesa és un sicari que va fer “una feina mal feta” i a qui van matar tota –tota– la família i gran part dels seus amics i que a ell el van deixar amb vida per fer-lo patir. De tota manera, ens comenta, una setmana després de fer-li aquesta foto també el van matar.
Foto: Javier Arcenillas
Foto: Javier Arcenillas
Javier Arcenillas té moltes coses a explicar i moltes ganes que tot se sàpiga: “Fer de sicari allà és gairebé una feina més”. Una altra de les històries de les seves fotos la protagonitza també un sicari, o més aviat la dona morta que, en ser de classe mitja-alta, no va ser assassinada pel marit per una suposada infidelitat sinó que aquest va contractar un sicari perquè ho fes. A boca de canó, mentre era dintre el cotxe. El sicari va cobrar quaranta dòlars per matar aquella dona, però ens assegura que per deu dòlars ja ho fan. Com a periodista ens diu que, igual que nosaltres, els sicaris, els anomenarà assassins, però que ell, que s’hi ha passat nou anys, en realitat, els veu com el fruit d’una mala societat que necessita recompondre’s.
Foto: Javier Arcenillas
Foto: Javier Arcenillas
Em crida també l’atenció el fet que en alguns països no es podrà veure l’exposició a causa de la censura. (Disculpeu: us sona?) És el cas de Myanmar, per la foto dels nens Rohignyes morts. O el cas de Rússia i les fotografies de les dones que, en la cerca d’un futur millor en aquell país, han acabat exercint la prostitució. Són quatre fotos de quatre dones joves i una dolorosa veritat sobre els seus cossos nus.
Foto: Patrick Brown
A l’exposició també hi trobem les adolescents cameruneses que es planxen els pits amb benes que premen ben fort per retardar-ne així tant com puguin el creixement. Endevineu per què, oi? Per evitar violacions, sí. Premi.
O la història de la Djeneta i la Ibadeta, dues germanes afectades d’upgivenhetssyndrom (la síndrome de la resignació), una dolència que només es dona a Suècia entre els joves de famílies refugiades i que els deixa en un estat vegetatiu. No se’n coneixen les causes i tampoc per què només passa a Suècia i entre famílies provinents de l’est d’Europa, però s’apunta a una reacció al trauma i a la depressió, sobretot quan se’ls denega el dret d’asil. I tantes altres històries com guardonats. Podria continuar però m’agraireu que no ho faci per poder descobrir-les vosaltres mateixos quan hi aneu.
La càmera no pot mostrar el que no hi és i tot apunta que aquest és el món que ens estem bastint entre uns i altres. “No són imatges tristes, són imatges reals”, ens deia el Javier. I entre tanta cruesa, encara una altra realitat: un soldat en un Mossul derruït rescata un nen despullat, desvalgut, supervivent. I l’adopta. I ara el fotògraf que en va fer la foto (Ivor Prickett, Irlanda) els està buscant per seguir-los retratant en aquest intent de continuar endavant malgrat tots els malgrats. En aquest intent digníssim de reconstruir la vida i de saber-se família de tot allò que encara és viu i encara estima.
On: Al CCCB.
Quan: del 28 d’abril al 27 de maig.
La batalla per Mosul. 12 de juliol del 2017. Foto d’Ivor Prickett
La batalla per Mosul. 15 de març del 2017. Civils que s’havien quedat a l’oest de Mosul després de la batalla per recuperar la ciutat fan cua per rebre medicaments. Foto: Ivor Prickett
21 de setembre del 2017. Aisha, de 14 anys, va ser raptada per Boko Haram i obligada a immolar-se en una missió suïcida. Va aconseguir escapar-se en comptes de detonar les bombes. Foto: Adam Ferguson
Testimoni immediat de l’atac al centre de Londres, 22 de març del 2017. Una vianant ajuda una dona ferida després que el terrorista Khalid Masood l’atropellés a Westminster Bridge. Va matar cinc persones i en va ferir moltes altres. Foto: Toby Melville
